ELS MEDIÀTICS TOMÀS MOLINA I GEORGE CLOONEY

Tinc tanta feina que no sé per on començar. La pantalla de l’ordinador em diu que va fent, que s’està carregant, el pobre va al seu ritme, lent però segur. La finestra em mostra uns vidres bruts i, més enllà, un dia rúfol. Bufa un vent humit i arrauxat que sembla que anuncia pluja. Mentrestant, remeno el cafè. A l’ambient encara s’olora el peix del dinar i amb la panxa plena resulta una mica desagradable. M’he proposat dedicar tota la tarda a posar una mica d’ordre al disc dur, renunciant fins i tot a la sagrada migdiada per avançar.

Per fi apareix a la pantalla aquella foto de les vacances que tinc de fons d’escriptori. El port pesquer sembla tan lluny com la lluïssor del sol sobre la superfície llisa del mar. L’antivirus em comunica que tot va com una seda, i pitjo sobre la icona del navegador. Obro la carpeta de Música, Jazz, Makiko Hirabayashi, i les notes d’un piano enverinat acoloreixen el tedi de l’estudi. En aquests moments penso, vés a saber perquè, que si algú de fa, posem per cas, dos-cents anys, llegís això, no entendria ni un borrall del que estic dient. Bé, del cafè i el dia núvol i el peix a la planxa sí. Em refereixo a la informàtica. De seguida aquest algú, suposant que tingués inquietuds i una certa confiança, em preguntaria què carai és, això de l’ordinador. I com explicar-ho? D’entrada, nosaltres en diem ordinador, no sé ben bé per què. En castellà, segons la zona geogràfica, en diuen ordenador, tot i que, almenys el meu aparell, no ordena res, simplement es dedica a acumular arxius. En d’altres zones, computadora, una adaptació barroera de l’anglès computer.

El navegador finalment s’obre, i no puc evitar fer una recerca de la paraula “computadora” abans de començar a treballar. Existeix això en català? Segons la definició de l’IEC, és un “ordinador especialitzat en una funció determinada”, computar, que seguint el mateix diccionari, és “avaluar indirectament (una quantitat, especialment el temps), per mitjà del càlcul de certes dades”. Clar com l’aigua. De totes maneres estic convençut que el meu ordinador, que és de lletres com jo, no les fa aquestes coses tan de ciències exactes.

Així, tot i que ordenar no és pròpiament la seva funció, i computar respon a una definició esbiaixada, “ordinar”, que és el que se suposa que fa un ordinador, oh sorpresa, és un terme que no existeix. Però ordenar, sí. També existeix, curiosament, preordinar, que és “ordenar per endavant (les coses)”. És, si més no, estrany, que la paraula sense preposició no existeixi. Ara vés i explica-li al paio de fa dos-cents anys, això. Ara ja estic embalat, i tot i que la feina pendent em crida des d’algun racó de la consciència, el dimoniet de l’altra banda em fa buscar el mot “ordinar” en el Diccionario de la lengua española de la Real academia española i, oh sorpresa, ordinar, en castellà, significa ordenar; i tot i que especifica que és una forma en desús, això no treu que sí que existeixi i en català, aparentment, no.

Bufo sobre el cafè, tot i que ja no deu cremar. Un WhatsApp metàl·lic sona en la llunyania del telèfon naufragat per les butxaques de la jaqueta dins l’armari com si fos un gong que em crida al quadrilàter a boxejar amb la febre de les tecnologies de la informació i la comunicació. Suo, tot i que més aviat tinc fred, i començo a teclejar a ritme frenètic.

Provo al diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, per provar algun altre, i em diu amb una certa sorna que la cerca no ha donat resultats i que les paraules més properes, a part d’ordinador, són ordinari i orinar, i se m’escapa un riure nerviós amb una certa composició d’escatologia infantil.

M’acabo el cafè i pesco del fons de la tassa una mica de sucre que no s’ha diluït. Assaboreixo la seva dolçor amarga, com la de la música que no ha parat de sonar i que sembla que ara accelera el ritme, amb els ulls tancats, mentre penso que m’hauria de posar a treballar d’una puta vegada. Cauen les primeres gotes que repiquen el vidre brut de la finestra per cridar la meva atenció. Sí, ara m’hi poso, em dic a mi mateix. Abans, però, i ja que hi estic posat, faig una recerca a través d’un traductor a veure com es diu ordinador en altres llengües veïnes. En francès, ordinateur; i en alemany, computer. En italià, ídem, i no puc evitar pensar que la informació i la globalització ens duen indefectiblement pel camí de la pobresa lingüística, en com s’està perdent el tresor de la diversitat. Però alhora, per trobar-hi el cantó de l’ampolla mig plena, potser això ens durà a una nova forma de comunicació universal, com la funció que feu el llatí en la seva remota època. Per cert, deu existir una traducció en llatí per a ordinador? Computatrum. I en esperanto? I tant, tot i que sembla més un insult que el nom comú d’una màquina: komputilo. Ja posats, i com que em fa molta mandra començar a fer neteja (se’n pot dir fer dissabte, d’arreglar l’ordinador?) segueixo jugant amb el traductor. En gallec, ordenador. En basc, ordenagailu. El valencià i el lapao, simptomàticament, no hi apareixen, però sí el polonès (el “polaco” de tota la vida), que tampoc no és gaire original: komputer. Provo en grec i en àrab, però m’és impossible de reproduir el resultat, tot i que intueixo que, malgrat les diferències alfabètiques, la semàntica seguirà anant per camins veïnals. En suec trobo una novetat, dator, que sembla que faci referència a les dades a ordenar o computar, però l’albanès torna a un vulgar kompjuter, que malgrat les variants estètiques locals (o nacionals, segons com es miri) ens du al mateix resultat.

Quan estic a punt de ser empassat per la febrada d’una nova recerca etimològica, el cel s’ha enfosquit. Amb el primer tro ha marxat la llum. Feia temps que no marxava la llum, però avui em sembla que m’ha salvat la vida. Com en una pel·lícula de sèrie B, l’ordinador se m’estava empassant a glopades i, de cop, en mig d’una explosió d’espurnes digne dels castells de focs de la festa major, he tornat al present. El piano ha desaparegut, i només se sent el ritme accelerat del ruixat i la fúria de la tempesta. El tall és general, en tot el carrer no es veu res, sembla que s’hagi fet de nit de cop. Miro la tassa de cafè, buida, amb aquelles taques que no sé llegir, però que de ben segur representen, amb algun petit marge d’error, el futur de la humanitat. Per celebrar l’ocurrència (i per mitigar els efectes nocius de no haver fet una bona migdiada), decideixo fer una segona tassa. Em ve de gust. Però un cop a la cuina, me n’adono que amb les cafeteres de càpsules, si no hi ha llum, no hi ha cafè. Així que em quedo en estat catatònic assegut a la taula de la cuina, amb la tassa bruta de destí universal a les mans escoltant com cau la pluja sobre el celobert, mentre li maleeixo els ossos, a parts iguals, als mediàtics Tomàs Molina i George Clooney.