dimarts, 10 de març de 2015

COM UN ANÍS



Va tornar a la ciutat. Tota la resta quedava enrere. Ara només la seva bicicleta, una motxilla amb una mica de roba, quatre galindaines i un parell de llibres. Bé, potser alguns més que un parell. I el telèfon.

Sempre li havia fet por volar, però el que era evident és que no podia tornar en bicicleta. Tant de bo pogués. La por a volar només es compensa amb la sensació posterior de tornar a tenir els peus a terra, caminant per la fredor de l’aeroport; connectar el mòbil, esperar la motxilla en aquesta mena d’atracció de fira on roden les maletes, divertides: qui no ha tingut mai ganes d’enfilar-s’hi i fer un parell de tombs? Sentir l’aire fresc... sentir l’aire fresc i tornar a tenir, finalment, la sensació de respirar!

Tornar a pedalar i observar les quotidianitats del passat, que ara tornen a ser presents. I futures, pels segles dels segles.

Sentir parlar la llengua pròpia, i entendre els esquitxos de converses que queden suspeses a l’aire sense haver de fer l’esforç de desxifrar-les.

No fou fàcil prendre la decisió de tornar amb el fracàs a la motxilla, amb aquella incertesa dins les sabates que feia nosa i no la deixava caminar bé. Llàstima, tanta preparació, tots aquests mesos. I ara què?

Una cervesa ben freda, si us plau. La prendré a fóra, a la terrassa. Sí, sí, malgrat el fred. Això no és fred, sap? D’allà on vinc... allà sí que...

A la terrassa, només ella que mira emocionada les ratlletes del mòbil que indiquen que té plena cobertura, i un senyor que fulleja un llibre vell, immens, de tapes dures de color maduixa i enormes lletres daurades al llom. De tant en tant, apunta alguna cosa en una llibreteta de butxaca amb lletra menuda i ordenada. Cabells blancs de savi, ulleres d’intel·lectual... potser sí que fa més fred del que pensava.

Que contesti, que contesti, que contesti...

Si? Ets tu?

Sí, sóc jo.

No s’havia canviat el número, gràcies a Déu.

Si et llogaria una habitació? I ara! Seràs la meva convidada!

Després va dir alguna cosa de que tot seria com abans, com quan érem estudiantes i anàvem a empaitar els xicots per les cafeteries del campus. Però totes dues sabem que ja mai res no serà com abans. Potser serà millor. Però segurament, pitjor. O igual. Però mai com abans.

Una màquina de l’Ajuntament amb uns raspalls rodons freguen l’asfalt impol·lut dels carrers, reguen les voreres desertes. Se li mulla la bicicleta mentre espera el verd esperança del semàfor, i és feliç. D’algun lloc proper arriba esmorteïda una música estranyament avorrida, un gos li olora les mitges i veu en els ulls del seu amo una lleugera enveja. És feliç. Se n’adona com l’enyorança se li havia arrapat a la carn dels pulmons, cargolant-se pels intestins, enredant-se a la llengua. I ha hagut de tornar per comprendre-ho. Ets una fracassada, sí. Però una fracassada feliç. 

1 comentari:

Carme Rosanas ha dit...

Jo trobo que una persona feliç mai no pot ser fracassada... però si tu ho dius, m'ho pensaré...