dimarts, 16 d’abril de 2013

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: J. Cabré



"-Com Primo Levi?

Era el primer cop en tota la tarda que en Bernat no m'insultava. El vaig mirar amb la boca oberta per la sorpresa i ell ho va acabar: vull dir que es va suïcidar quan ja era vell. Ho podia haver fet abans, des del moment que va sortir de l'horror. O Paul Celan, que va trigar anys i panys.

-Es van suïcidar no perquè haguessin viscut l'horror, sinó perquè l'havien escrit.

-Ara no et segueixo.

-Ja l'havien escrit; ja podien morir-se. És com ho veig. Però també va passar que es van adonar que escriure és reviure, i passar-se anys revivint l'infern és irresistible: es van morir per haver escrit l'horror que ja havien viscut. I al final, tant de dolor i de pànic reduït a mil pàgines o a dos mil versos; fer cabre en mig pam de paper imprès tant de dolor quasi sembla un sarcasme."

Jo confesso
Jaume Cabré

3 comentaris:

Pau Roig ha dit...

L'idea de la teràpia emocional que pot representar l'escriptura, de vegades, no funciona.

Carme ha dit...

Quantes vegades es deu haver de rellegir el Jo confesso, per arribar al fons de tot?

Escriure, sempre allibera, però a vegades alliberar-se del pitjor infern, no és tan fàcil com alliberar-se dels patiments més quotidians. És un paràgraf trasbalsador, com tants d'altres. I aquest no el recordava pas.

Ramón Sanz ha dit...

Sort que a nosaltres ens queda molt d'horror per escriure, així trigarem una mica més...