dimarts, 19 de febrer del 2013

ANTOLOGIA DE FUM




El diumenge al matí, tot endreçant les golfes, descobreix una capsa plena de papers i de pols. En reconeix la lletra, és la seva de quan encara escrivia més a mà que amb el processador de textos, de quan feia bona lletra, de quan escrivia històries en lloc d’informes i balanços. Treu un paper a l’atzar i el llegeix. Li apareix la història d’un pirata covard que el que volia era anar-se’n a provar sort a Hollywood  i fer un western. Somriu. En treu un altre, i aquest cop se li presenta un vell telèfon que sordeja, i és ja incapaç de transmetre al seu amo els missatges que li comuniquen els seus interlocutors, des de l’altra banda del fil telefònic. Encara somriu. En treu un altre, i un altre, i encara un altre més, i es van succeint els personatges fantàstics, les situacions inversemblants i les aventures descabellades. El somriure se li ha instal·lat a la cara, feia tant de temps que no somreia! I dubta, no sap si això és bo o no. Que n'era, d'innocent, abans!

Mira l’interior de la capsa, encara hi deu haver dotzenes, centenars de papers manuscrits amb aquella lletra menuda i polida amb tintes de diferents colors. S’hi podria passar hores llegint-se i admirant-se a sí mateix, i treure’n una antologia meravellosa de tot aquell material. Però en un sobtat atac d’autogelosia, baixen ell i capsa al menjador. La llar de foc crema amb alegria un parell de troncs. S’asseu al davant, a terra, i comença a llençar un per un tots aquells fulls, amb paciència, sense llegir-los, ni tan sols mirar-los. S’hi passa hores observant com les flames masteguen pausadament aquella part oblidada de la seva vida, com el paper ennegrit dansa ingràvid per sobre dels troncs, fent tirabuixons que acaben desintegrant-se en una cendra lleugera amb guspires de roig infern. La dona es preocupa. No contesta les seves preguntes, no sembla que la senti quan li diu què fas o què és això que llences al foc. No ha volgut ni seure a taula. Quan el vespre està tan avançat que és a punt de ser nit, llença el darrer full; al final de tot no es pot resistir, i llegeix d'esquitllentes la darrera paraula:

“FI”

8 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Potser fa bé, de no voler admirar-se massa a si mateix. :)

jpmerch ha dit...

De tant en tant és bo cremar papers.
Molt bo.

Antònia ha dit...

Cada vegada que em desprenc de coses, papers, andròmines... poso ordre. Això m'ajuda a reinventar-me i que surtin coses noves.

Josep ha dit...

Coincidisc amb JP Merch: FOC PURIFICADOR.

novesflors ha dit...

Jo també vaig cremar poemes antics, no sé si vaig fer bé o malament però quan ho vaig fer és perquè era el que el meu jo em demanava. No me n'he penedit mai, de fet.

Ramón Sanz ha dit...

Ja saps, amic, que a mí m'agrada el fum...

Olga Xirinacs ha dit...

Ja prou que ens incineren els llibres des de les editorials... Aquest protagonista s'avança als fets, se suïcida, mata la lletra 'avant la lettre', es recrea en l'autoimmolació, i això és vanitat.

El relat, molt bo.

Nitamiu ha dit...

a mi aquest Fi, em fa por que no fos la seva pròpia vida!

Bon relat!