dimarts, 25 de setembre del 2012

NOSTÀLGIA I TECNOLOGIA





Recorda amb nostàlgia aquella nit de primavera de fa ja tants anys, quan la seva primera xicota el va deixar, en què el fum tòxic es menjava, amb paciència i un cert sadisme, les fotos d’ella; mentre les notes d’un preludi de Chopin fonien de tristesa els altaveus del tocadiscos, les seves mans tremolaven jugant amb la capsa de llumins, com seguint el ritme lent que marcaven les pulsacions del mestre sobre les tecles del piano i les fotos s’anaven fonent en negre, recargolant-se sobre sí mateixes en una dansa macabra i destructiva, i l’habitació s’omplia d’una fumarel·la maligna que feia una ferum irrespirable de ràbia i enyorança.

Potser algun dia també recordarà amb nostàlgia la fiblada d’aquest vespre de tardor, però vistos els anys que han hagut de passar i fent un càlcul aproximat del que li queda per passar, cal ser poc optimista: no hi ha gaire marge, i el que hi ha, suposa, entra ja dins la senilitat.

Avui, assegut davant l’ordinador, només sent el clic sord que fa quan prem la tecla supr i esborra cadascuna de les fotos de la que ja és la seva ex dona; -clic- tot és més net, -clic- més asèptic, -clic- més ecològic, -clic- més fàcil, -clic- i plora mentre pensa, distretament, que la tecnologia es una merda.

5 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Te l'aplaudeixo, està molt bé i té ganxo... s'encomanen les nostàlgies!

Pau Roig ha dit...

Quina elegia més aclaridora de les "bondats" de la tecnològia.

novesflors ha dit...

Vaja, que costa menys fer clic que no molestar-se a esgarrar unes fotos. Les hauria esgarrades si foren en paper? S'ho hauria pensat més? Hauria tingut més temps per no penedir-se'n després? Ho hauria fet de tota manera però molt més segur de si mateix?...

Sebastià Martori ha dit...

Gràcies, Carme, davant els aplaudiments només puc fer que reverències de respecte.

Pau, ho sento, ja sé que tu ets més de tecnologia que de nostalgia.

Novesflors, quin munt de preguntes, no treballaràs per a la Policia, oi? Només et donaré una pista: el procés de destrucció manual té un punt de poètic, de passió i desaparició, que amb la perspectiva del temps transcorregut recorda haver fruit amb cert sadisme, caient en una contradicció de sentiments (tristesa/plaer). Aquest component de gaudiment, però, no el sent esborrant les fotos a l'ordinador, però sap que quan en el passat va cremar les fotos tampoc no se n'adonà de que, en certa manera, xalava. Per tant, es planteja si arribarà a tenir mai prou perspectiva per recordar un fet tan asèptic amb la mateixa contradicció sentimental.
Gràcies per les teves preguntes. Potser algú altre et voldrà contestar la seva interpretació...

Mario Loppo ha dit...

Discrepo:sense tecnologia no podríem llegir tan fàcilment aquests magnífics textos teus i a més, sospito, jo mateix, entitat purament virtual, no existiria.