dijous, 1 de setembre de 2011

ASPRE COMIAT (1)



Alça la mà per dir adéu, la treu per la finestreta oberta del taxi, i la fa girar elegantment; després, mirant-se la mà, dubta. Li ha sortit una salutació, un hola com va això, en lloc de l’adéu reglamentari? Es mira la mà estranyada, es mira ambdues mans, passejant la mirada alternativament entre les línies aquelles on diuen que les gitanes poden llegir el futur, però només veu les vacances que s’escolen entre els dits, amb una qualitat gairebé tan líquida com la d’aquella llàgrima que roda galta avall, en contra de la seva fèrria voluntat.

En Cisquet corre darrera el taxi de la Sra. Isabel pel passeig marítim, en paral·lel a la calçada. Se’n va, se li escapa, i no pot fer-hi res. Se’n va directe a l’aeroport, i d’allí a casa seva, volant com un ocell migratori, però amb la diferència que no tornarà més; ha estat un estiu, unes vacances, i ja està; tot el que ha passat només serà una postal clavada en un panell de suro, una carpeta digital amb nom d’any farcida de fotos lluminoses on tothom hi surt enriolat, feliç, que penjarà d’una altra carpeta dins l’ordinador, “Vacances”, penjada al seu torn de “Personal” i de “Documents”.

El taxista la renya per haver baixat la finestreta sense demanar permís. Ara s’escaparà la frescor, li comenta, malcarat. Allò li recorda la feina, el malparit del gerent, els comptables bavosos, els venedors que li piquen el cul amb els blocs de comandes. Es disculpa. El taxista, en lloc de contestar, engega la ràdio amb vehemència i apuja el volum violentament. Un home canta la cotització del dia a la borsa. Parla d’índexs i de valors en alça amb una veu monòtona i gastada, com si pregués una oració d’integrisme econòmic. Dubta que allò li pugui interessar a ningú, i menys al taxista, però no diu res.

En Cisquet, d’alguna manera, és conscient de que corrents darrera el taxi mai no l’agafarà. I encara que l’agafés, què? És només una manera desesperada de dir adéu, un intent de què el seu cor, a base de bombejar cada cop més ràpid, no s’ofegui en la tristesa. Encara que l’agafés, la Sra. Isabel marxaria igual, ella té la seva vida metropolitana, la seva vida normal i aquestes vacances només han estat un parèntesi d’aquesta. Però tot i així, no s’atura, corre allargant un braç cap al cotxe com aquells atletes que en l’esprint final posen per davant el cap per creuar abans la línia de meta.

I si no marxés? I si es quedés aquí amb en Cisquet? El podria ajudar al súper, durien una vida senzilla, i serien feliços. Hauria de renunciar a moltes coses, és clar, però al cap i a la fi, no és més important la felicitat que qualsevol altra cosa? S’hi podria acostumar a viure sense massa pompositat. El cotxe s’atura en un semàfor vermell. Ara seria tan fàcil dir-li al taxista que ho deixés córrer, que li descarregués l’equipatge, i quedar-se allí esperant a que el Cisquet arribés... es remou en el seu seient, indecisa. Hauria de prendre una decisió impulsiva, i després parlar-ne amb en Cisquet. Seria com una princesa de conte que trobaria l’amor de la seva vida i serien feliços i menjarien anissos... uf, anissos, quin fàstic!

3 comentaris:

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Bon relat, Sebastià!...Bon ritme i bon final!...i que consti que tampoc m'agraden els anissos. Una abraçada!

Roser ha dit...

Ah! si tinguéssim coratge..., però no estimem prou la vida, i acabem dient 'uf, quin fàstic!'.
Molt inspirador el teu relat!

El Profà ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris, Núria i Roser. Però estigueu atentes: potser això encara no s'ha acabat!