dilluns, 13 de juny de 2011

SECRET (flux de la consciència)



No li ho havia d’haver dit. El cas és que no sé per què ho he fet. I ara, com ho explicaré que li ho he dit? Ja veig la cara que posaran els altres. Sempre estàs igual em diran. I ella que des de que li ho he dit, que no em mira. Mira’m, xata, una miradeta que em doni escalfor per afrontar els retrets dels altres. Però no, no em mirarà. Ja m’ha mirat quan li ho he dit, i la seva cara semblava la d’aquelles actrius en blanc i negre que des dels films gastats miren el públic de les sales dels cine clubs, veient com han canviat els costums i les modes dels espectadors, i les arquitectures de les sales, i els pentinats...

No li ho havia d’haver dit. Les seves arracades ballaven dringlejant mentre negava amb el cap, com no volent creure’s el que sentia. Què haurà pensat? S’ha enfadat, això segur. S’ha emportat una mà a la boca oberta, s’ha girat i se n’ha anat. Suposo que per sempre. Tot i que continua aquí, se n’ha anat. Va, mira’m, només un momentet. I el capullo d’en Tomàs que no la deixa anar, suposo que ha vist una oportunitat i s’hi ha abrandat. Si pogués el mataria, aquell milhomes. No sé què es creu que és, amb el seu vestit a ratlles i la camisa a quadres. Un pallasso és el que és. De petit, encara me’n recordo, ens en fotiem d’ell. I li tiràvem pedres al pati, encara em fa mal la bufetada del padre quan em va enxampar, però com vam riure quan el seu València va baixar a segona. D’on era, el padre? D’algun lloc proper a València, em sembla. Sempre explicava que havia jugat amb els infantils del València, i quan va baixar a segona ens en reiem. Ah, però al Tomàs, com que era fill d’un regidor falangista, a ell no li tocaven mai les bufetades. I ara és ell, el regidor. Nacionalista moderat, diu ell, com si per ser regidor en aquest poble de merda importessin les ideologies que no té, per molt que s’hi esforci. I ella que li riu les gràcies; segurament per fer-me mal. O per llepar-li una mica el cul. Mira que si li riu perquè realment li fan gràcia!

No li ho havia d’haver dit. Ara seguiríem xerrant i jo m’oferiria a dur-li una altra copa de xampany. I després, potser ballaríem. Si, si que ballaríem, que portes tota la setmana assajant, no cal que te n’amaguis. M’he de comprar un aparell nou de música, assajar amb aquella baluerna de casa era com... com... bé, que ho sé jo com era! Calla, m’ha mirat o només m’ho ha semblat? Si, diria que si. No se n’ha pogut estar. Vol saber de mi, vol saber com he reaccionat a la seva fugida. O no m’ha mirat... torna’m a mirar, xata, torna’m a mirar... ara, que quina mandra això dels aparells de música d’avui en dia. Tanta electrònica i tanta tècnica, un ja no sap què ha de comprar. A més, si llenço el d’ara, què farè amb els cassettes? Per que els aparells de música ja no porten reproductor de cassettes... totes aquelles gravacions que fèiem... m’està mirant. M’està mirant!! I em somriu!! I aixeca la copa com per brindar, i em fa gestos amb la mà que em diuen que després parlem, que tot està bé. Oh, Déu meu, tot està bé i després parlem!! Ja sabia jo que el millor que podia fer era explicar-li tot ben explicat. Qui ho deia que no li ho havia d’haver dit?