diumenge, 13 de febrer de 2011

ESGLINAMENT A LES RESTANQUES



Al capvespre, les restanques estan tranquil·les en aquesta època de l’any. Només algunes respíndoles s’escaramussen entre els samdes, mentre les glossolàlies udolen en algun indret llunyà, cap a les estòmades. M’endinso en els lonabarsos, pregant per no topar-me amb cap antístrofa. Són freds, i la seva humitat em refreda els pintals. Sort de les botes d’aigua. Recordo el darrer cop que vaig venir, sense botes, i vaig acabar peristil·lat fins ben bé els capiolls, sobretot l’esquerre, que encara em risculenga de tant en tant. Avui, per sort, he vingut força pitufat. O molt barrufat, per dir-ho en altres paraules. Resto quiet, esperant la pressa. Alguna cosa es mou entre els creons, i una mena de canístula freda em recorre l’emoperi. Disparo, pensant que podria ser un glasgui o, si hi ha sort, fins i tot un clerull, i una mena de crit procaïc clama entre les espigades tovapames. L’he tocat i m’ildanejo amb la possibilitat de que sigui un clerull; això seria fantabulòs, fa molt de temps que no n’aconsegueixo cap i només de pensar-ho, se m’omplen els trepats de tissonenques. M’acosto a la meva pressa, però resulta que no és més que una botolla aquàtica. Entre avergonyit i emprenyat, llenço el seu cos entre les tovapanes que, indiferents, s’espliasen sota la pingastra verda i selòdica.

Joronya que joronya, em dic a mi mateix, i la meva veu em sona grèmia en mig del silenci. Decideixo avançar una mica més, tot i que ara la llum ja gairebé s’ha extingit, i pot resultar perillós. L’avi ja m’explicava, de petit, que molta gent ha acabat galionda en aquestes mateixes restanques, però penso orgullós que això només els hi passa als demés, que no són tan eixamats com jo.

Però aviat me n’arrepenteixo. L’aigua m’esglinda i noto que les podingues em fallen. Miro de retrocedir, i ensopego. Caic pesadament a l’aigua gèlida i penèsdica, i miro de remussar per esblandir el cuplantecs, però el pes del fugami m’ho impedeix i m’arrossega cap el fons. Abanibí abonebé! – crido desesperat, tot i saber que difícilment algú em podrà sentir. Ho torno a provar– aserejé, aserejé!!– mentre m’empasso els primers glops d’aigua.

L’últim que penso abans d’ofegar-me, angoixat, és que ja mai no podré esbricolar les cofaines dels bancans; ni, òbviament, les dels imells, és clar, però aquesta manca d’esbricolació ja no em neguiteja tant: al cap i a la fi, tots els auanbabulubes fan balambambú.

2 comentaris:

Mr Towers ha dit...

potser haver provat un uacauaca sheic-sheic, d'auxili, o fins i tot un sabadà-sabadabadabadà...

Però en fi, aquestes coses ja se saben... "qui no vulgui mirgunflons que no vagi a les restanques", o fins i tot "restanques i mirinyacs, tants caps, tants forats".

I és que oju: el refranyidor popular és savi...

Pau ha dit...

Bolt Mo!!