dilluns, 4 d’octubre de 2010

TAULETA DE NIT: El noi del pijama de ratlles, de John Boyne




És curiós que mentre llegia aquest llibre, tothom em comentava, amb cert to de suficiència, que ja l’havien llegit feia dos (o tres) anys. És el que tenen aquest tipus de bums editorials: sembla que tinguin data de caducitat, podent llegir-se només en el seu moment, i més si tenim en compte que fins i tot se’n va fer una pel·lícula, amb certa notorietat als mitjans i que, per cert, no he vist, per tant no entraré en l’odiosa comparació entre els diferents medis d’expressió de la mateixa historia.

També he trobat singular la nota de la contraportada, on diu simplement que la gràcia del llibre és no saber-ne res quan es comença a llegir, de manera que renuncien expressament a fer-ne cap comentari. I m’ha semblat curiós perquè, ¿no seria aquesta la gràcia de llegir un llibre qualsevol? Imaginem, per exemple, quan l’original arriba a la taula de l’editor: ¿és costum presentar-ne una síntesi, o aquell afronta el mecanoscrit a pèl, sense saber-ne res del que es trobarà al llarg de les pàgines? ¿no és la presumible sorpresa, juntament amb altres factors, el que motiva la inversió en la seva publicació? Sincerament, ho ignoro. Suposo que, com passa en tots els àmbits de la vida, hi deu haver de tot.

Passant ja a l’autor, he buscat algunes notes biogràfiques i m’ha sorprès que és irlandès. ¿què carai hi fa un irlandès de menys de quaranta anys escrivint una història ambientada en l’Alemanya (i Polònia) nazi? Però és clar, després, reflexionant-hi, també em vaig preguntar i per què no hauria de poder un autor irlandès (o de qualsevol part del món) escriure-hi? També llegeixo per internet que és la seva primera novel·la adreçada a un públic infantil. Però no, per aquí no hi passo. No crec que la suau ironia que es desprèn de la ignorància angelical del protagonista (Bruno, un nen de nou anys, fill del comandant nazi a càrrec del qual es troba el camp de concentració d’Auschwitz) sobre allò que passa al seu voltant vagi adreçada a un públic infantil. Crec que l’horror que es desprèn del punt de vista innocent d’aquest infant va dirigit a aquells que coneixen la realitat d’allò que s’amaga sota la candidesa de la seva mirada.

La història comença quan en Bruno, junt amb tota la seva família, es veuen obligats a traslladar-se de la seva mansió a Berlín, on duen una vida perfecta, feliç i regalada, a la casa de l’oficial al camp d’Auschwitz. Allí tot és gris, en Bruno no té amics per jugar, i el professor particular que els hi ensenya a ell i a la seva germana sobretot història alemanya és, simplement, espantós (a part de que el fet de que vingui un professor particular reforça la solitud del nen, condemnat a no gaudir de la companyia d’altres nens). Com paorós és el nou ajudant del seu pare, un jove tinent pretensiós i despectiu amb tothom (menys amb la germana adolescent, per raons que a ningú no se li escaparan). Els únics personatges amables són els jueus, aquells a qui per definició han d’odiar: el cambrer que havia estat metge i en Schmuel; aquest és un noi jueu, nascut el mateix dia que en Bruno, però que li ha tocat viure a l’altre costat del filat. El seu paper és el de ser un “Bruno” d’una altra dimensió, un noi amb qui parlar, però que ha vingut en el tren equivocat. Finalment, una mena de justícia poètica esfereïdora posarà als dos nens en el mateix costat de la tanca, i per extensió, l’horror també entrarà a formar part de la vida de la família nazi.

En síntesi, podem dir que és un llibre bell amb un final espantosament cruel, de fàcil lectura i amb una galeria de personatges senzills però molt marcats pel paper que han de desenvolupar en la trama. Una nova manera, amena i simple, de presentar l’horror de l’holocaust, per tal de que el seguim tenint present en la memòria.