dimarts, 31 d’agost de 2010

VILLAENMEDIO I ELS PRODUCTES DE NETEJA



Arribo de vacances amb l’ànim trencat per haver de tornar a la rutina de la resta de l’any, mentre espero submís l’arribada dels primers freds. En obrir el rebost tancat, confio que tot segueixi igual. És com la vida: esperes anar passant els dies i empenyent els anys sense que cap sotrac desagradable trenqui l’harmonia de la monotonia diària, aquell marc on un se sent segur i emparat per un entorn físic i social conegut.

Després de feinejar una mica i posar-ho tot a punt, trobo el meu forat al sofà, engego la tele i... PATAPÀM!! El primer que hi veig fa trontollar tota l’essència d’aquest costumisme acceptat, s’ensorra la meva confiança en l’humanitat i em marejo intuint la velocitat a la que gira el món: resulta que, aprofitant la baixada de biorritmes canicular, gairebé a traïció, Villarriba i Villabajo, les cèlebres poblacions paelleres rivals per la manera de fregar els plats després de les seves respectives arrossades populars, s’han fusionat, com una caixa d’estalvis qualsevol. El municipi resultant, suposo que amb el consens de la població, es dirà a partir d’ara Villaenmedio, el resultat d’aplicar una simple fórmula matemàtica, una mitjana aritmètica, que dona com a conseqüència un nom monstruosament lleig.

Mort el gos, acabada la ràbia. Ja no hi ha rivalitat, en l’anunci hi podem veure els vilatans dels dos nuclis de població abraçant-se efusivament. Ara possiblement i fruit del mateix consens, faran servir plats de plàstic d’un sol ús que no calgui rentar, per evitar malentesos. Però sense rivalitat, no hi ha competència. I sense competència, el mercat funciona distorsionadament: algú s’imagina una fusió entre el Barça i el Madrid? O entre la Coca Cola i la Pepsi? Entre Tarragona i Reus? O entre el PSOE i el PP? (bé, de fet aquesta darrera no és tan descabellada, només cal mirar el govern d’Euskadi).

Fet i fet, l’apassionant món dels productes de neteja ja acostuma a fer les seves petites revolucions: qui no recorda quan Mr. Proper va sortir de l’armari, adoptant a partir de llavors el ridícul nom de Don Limpio; o la prejubilació forçosa del majordom de “el algodón no engaña”, amb la seva imatge que navegava entre la solvència i la repel·lència, substituït alegrement per un jove escabellat amb pinta de surfero. En fi, Kalia ara es diu Vanish Oxi Action Intelligence Crystal White Plus (uf!) o alguna cosa semblant, els pallassos de Micolor fan els seus àpats en un menjador social, després de que se’ls hi acabés la prestació d’atur, Calgón ara es fa dir Finish, el senyor de Netol ha perdut el seu somriure superlatiu i en Manuel Luque ja ni busca, ni compara, ni compra quelcom millor.

Ja se sap, en aquest món tot canvia, i ho fa cada vegada més ràpid. I si no, que li diguin a la tonteta que ve del futur per ensenyar-nos un lleixiu que no esquitxa! De totes maneres, jo penso seguir confiant en el borreguito de Norit, esperant que no es transformi en un xai sacrificat per a una costellada popular a Villaenmedio.

1 comentari:

Ester ha dit...

NO deixes de sorpendre'm!!!!!!