dijous, 18 de març de 2010

TRILOGIA MILLENIUM (2a PART i prou)




La segona i tercera parts (La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina en el palau dels corrents d’aire), sota el meu modest punt de vista, no tenen res a veure, com a concepte de llibre, amb el primer. A més, desenvolupen una sola història dividida en dos volums, tot i que només caldria la segona, La noia que somiava..., per a explicar el que és la trama de la història, ja que el tercer lliurament és simplement un document del tipus “que va passar uns mesos després de la resolució”, com si qualsevol dels llibres d’Andreu Martín, James Hadley Chase, Dashiell Hammet, Alan Hunter o Pedrolo, després de resoldre la trama de la història, ens presentés el judici, la vida a la presó, la recuperació de les ferides... només ens faltaria que ens anotés el menú de l’hospital per acabar de ser tediós i absolutament prescindible. La novel·la personal es transforma en una estructura més de best seller, en el sentit d’ampliar la multitud d’escenes que es desenvolupen en paral·lel i, sobretot, d’ampliar els personatges en una proporció tan gran, que a mi personalment a vegades em costava seguir qui era qui, entre policies, investigadors, periodistes, fiscals, psiquiatres, metges, agents secrets, traficants, motoristes... En Mikael Blomqvist deixa de ser el protagonista absolut de la història per repartir-se aquest paper en una dotzena de personatges, en diferents intensitats al llarg de tot el text, hi ha personatges que apareixen estel·larment per, al cap d’unes pàgines, desaparèixer per sempre o per fer petites aparicions anecdòtiques; apareixen històries paral·leles que no aporten res a la història i que sembla que la seva finalitat és només entretenir el lector en dotzenes de pàgines per tal de demorar un final totalment previsible, no hi ha misteri, no hi ha màgia. El llenguatge es va transformant cada cop més en un avorrit text documental sobre la constitució sueca, els serveis secrets del país, i un superficial tractat sobre operacions quirúrgiques cerebrals (en aquest sentit, és molt més interessant i profunda la descripció de neurocirurgia de Dissabte, de Ian McEwan) d’una traducció que es preveu que s’ha fet depresa i corrents per tal de ser a les llibreries (i als hipermercats, gasolineres, grans superfícies, quioscs, estancs... i, gairebé, a les farmàcies) el més aviat possible, amb l’ús de paraules planeres i, sovint, repetides dos, tres i fins i tot quatre cops en una mateixa frase.

La conclusió és que el primer volum és un llibre molt recomanable sempre tenint en compte que és una novel·la de gènere, que no podrem parar de llegir fins a saber-ne la resolució final, amb una darrera escena romanticoide de la Salander que veu passar l’amor de la seva vida digna de pel·lícula de l’era daurada de Hollywood que, per si de cas, no descriure. A partir d’aquí (volums 2 i 3), la història és totalment mecànica, perd la guspira de prestidigitador per esdevenir un relat d’uns certs fets en un lloc determinat en un moment concret, pràcticament avorridíssim, no crec que valgui massa la pena seguir llegint aquests volums, però en fi, molta gent m’ha dit que li han agradat més aquests que no pas el primer. Per gustos, colors.

I m’agradaria fer un darrer comentari al marge del contingut dels llibres, i és el dels seus títols: em semblen genials, especialment el primer i el tercer, són llargs però això no treu una certa poètica ni disminueix les ànsies de fullejar-los, tot el contrari. Després, en contrast amb el contingut cru i directe dels textos, composen un punt de contrapès totalment necessari, com els silencis en les partitures de música o les aturades dels cotxes a les carreres de fórmula 1. Tant de bo serveixin, com a mínim, per crear tendència i reflexionar sobre la importància que pot tenir un bon títol per a qualsevol mitjà d’expressió.