dimarts, 26 de gener de 2010

L'HOME ESTÀTIC




Quiet, de Màrius Serra

Vaig començar a llegir desordenadament aquest llibre un dissabte al matí a la biblioteca infantil, després de la sessió de conte i mentre la Júlia s’entretenia dibuixant i retallant. El vaig agafar despreocupadament d’un prestatge amb el cartell “Novetats”, en vaig llegir algunes pàgines d’aquí i d’allà, i el vaig trobar esplèndid i emocionant, sense caure en la tragèdia i l’autocomplaença. Em mirava de cua d’ull la meva filla i no podia evitar de sentir-me confortat pel fet de que sigui tan normal. Després, quan el llibre va caure a les meves mans uns mesos després, vaig descobrir que el propi llibre es basa en textos desordenats cronològicament.

He sentit sovint al Màrius Serra parlar apassionadament per la televisió i la ràdio (qui no intenta resoldre de tant en tant els seus enigmàrius del matí de Catalunya ràdio) i sempre havia envejat a un paio que, com ell, es pogués guanyar la vida jugant i donant-li tombs del dret i del revés a les paraules, fins arribar a ser un autèntic savi en la matèria. Més que un lletraferit, es podria dir d’ell que és un paraulaferit. Això em va incitar a fullejar el llibre. Bé, això i un petit espai de promoció en algun programa de televisió on apareixia explicant les motivacions del llibre, travessant un parc tot empenyent una descomunal cadira de rodes amb el seu Llullu a sobre, un nen de 8 anys nascut amb paràl·lisi cerebral, afanyant-se per parlar a la camera sense que es notés l’esforç de desplaçar aquell tanc pels camins de terra enjardinats. Una imatge colpidora que presagiava uns textos plens de patiment lacrimogen i desesperació frustrant. Però res de tot això ho trobem en els seus escrits. Hi ha patiment, sí, però és un patiment resignat, gairebé objectiu, si es que això és possible. I també desesperació, però passada per una pàtina de distanciament que li fa agafar un puntet irònic, fins i tot amb una pàtina ocasional de cinisme (com les descripcions del fabulós hospital de Venècia o la visita a la consulta del magnoterapeuta). També hi ha ràbia, a vegades continguda, d’altres no tant, una ràbia despullada i sana, contra tothom i contra ningú. I després, tractant-se d’en Màrius Serra, no hi podia faltar la part de joc: el seu Llullu, impedit des del propi naixement, corrents per les pàgines de la segona part del llibre, com si es tractés d’un dels protagonistes de Chariots of Fire (la comparació és del propi Màrius), inspirat en un “flip book” que reproduïa l’escena en que se secciona amb una navalla un ull de cavall del film Un chien andalou de Luis Buñuel, mentre el text reflecteix un joc de paraules honest i poètic.

En fi, un llibre agradable de llegir i de jugar-hi malgrat el seu contingut; senzill i lleuger, però contundent.

Tot i que sé que el Màrius probablement mai no llegirà aquestes paraules, m’agradaria deixar-li un missatge: que sàpiga que ara ja no l’envejo, he despullat aquest mot de totes les vibracions negatives inherents a aquest concepte, i ara ja només l’admiro. I ell que coneix específicament el valor de les paraules, si ho llegís, sabria que això és pujar un parell d’esglaons dins la meva escala de valors personal.

Per paradoxes de la vida i obligacions paterno filials, he acabat el llibre un diumenge al matí en una d’aquestes cafeteries amb zona lúdica infantil, entre crits i rialles de criatures entre un i sis anys, calculo jo. A fora el dia és espès, uns núvols enfosquits i densos amenacen amb trencar-se en llàgrimes metereològiques. Sento al meu interior una barreja de sentiments estranya, també força ennuvolada i amb la mateixa tendència plujosa, mentre miro les nenes jugar despreocupadament. El Llullu ni recorda ni oblida, però a través de les paraules de son pare, ha sabut tocar-me alguna cosa dins meu. En tancar el llibre, la Sara ha vingut plorant, sembla ser que algun nen, tot jugant, l’ha empès i ha anat per terra. L’abraçada que li he fet, forta, molt forta, l’ha consolat quasi tant com m’ha reconfortat a mi.

1 comentari:

Anònim ha dit...

vols dir què n'hi ha per tant? a mi em va avorrir sobiranament!!