 |
| [Acció poètica al carrer??] Reus (Baix Camp) |
dijous, 1 de desembre del 2016
dimarts, 1 de novembre del 2016
dissabte, 1 d’octubre del 2016
dijous, 1 de setembre del 2016
dilluns, 1 d’agost del 2016
dimecres, 1 de juny del 2016
diumenge, 1 de maig del 2016
divendres, 1 d’abril del 2016
dimarts, 1 de març del 2016
dimarts, 23 de febrer del 2016
ESFDE: Umberto Eco
"I mentrestant tenia el mateix
somni que tots els perdedors, és a dir escriure un dia un llibre que em
portaria glòria i riquesa. Per aprendre com es feia per convertir-se en un gran
escriptor fins i tot vaig fer de negre (o ghost
writer com també en diuen ara, per ser políticament correctes) per a un
autor de novel·la negra, que al seu torn per vendre firmava amb un nom americà,
igual que els actors dels espagueti western. Però estava bé treballar a l’ombra,
protegit per dues cortines (l’Altre, i l’altre nom de l’Altre).
Això d’escriure la novel·la negra
d’un altre era fàcil, només calia imitar l’estil de Chandler, o en el pitjor
dels casos de Spillane; però quan vaig provar d’escriure alguna cosa meva, em
vaig adonar que per fer una descripció, d’algú o d’alguna cosa, remetia a
situacions literàries: no era capaç de dir que algú es passejava una tarda neta
i clara, sinó que deia que caminava “sota un cel de Canaletto”. Després vaig
veure que en D’Annunzio també ho feia: per dir que una tal Costanza Landbrook
tenia certes qualitats, posava que semblava una criatura de Thomas Lawrence,
observava que l’Elena Muti tenia unes faccions que recordaven certs perfils del
Moreau jove, i l’Andrea Sperelli feia pensar en el retrat del gentilhome
desconegut de la Galeria Borghese. I així per llegir una novel·la hauria calgut
anar a consultar els fascicles d’alguna història de l’art en venda als
quioscos.
Si en d’Annunzio era un mal
escriptor, no volia dir que jo també ho hagués de ser. Per alliberar-me del
vici de la citació vaig decidir no escriure més."
Número zero
Umberto Eco
dilluns, 1 de febrer del 2016
dimarts, 5 de gener del 2016
CRÒNIQUES DEL PRIMER NADAL: La Reina
Doncs
sí, vés a saber on para aquest home hores d’ara. I es que mai no sé on és...
sempre va a la seva, vaja. Que si ara això, que si ara allò... homes! Qualsevol
excusa és bona per anar a fer el pendó. Abans encara em deia que tenia
assumptes per arreglar aquí o allà, i es feia la bossa a cuita-corrents, un
petonet i se n’anava. Tres o quatre nits, una setmaneta com a molt. Ja saps, em
deia, que un home de la meva posició... que si no hi vaig jo no en treure’m
l’aigua clara... que quina mandra ara haver d’anar amunt i avall... quines
penques, el molt porc!
Poc a
poc, però, les seves excuses s’han anat fent més inconsistents, més aigualides.
Sap quina una me’n va dir, l’últim dia? Una estrella. Doncs sí, així, tal i com
ho sent. Se li ha posat una cara de badoc esbalaït que devia ser la mateixa que
vaig posar jo. Que una estrella brillava molt i es movia a una velocitat
endiablada. Que havia d’anar a veure. S’ho pot creure? Jo me la vaig anar a
mirar i, home, sí que brillava i tot això, però tampoc no n’hi havia per tant.
Que una estrella brilla al cel? I és clar! I què volia que fes, una estrella al
cel?
En fi,
que li va faltar temps per anar a cridar l’altre, que ni a pixar pot anar sense
el guarniment del seu company, que és com ell anomena a en Gaspar, que és un
mala peça com ell. Company d’aventures, ni més ni menys. I abans també s’apuntaven
a la gresca en Mustafà i en Saddam, però ara sembla que d’un temps cap aquí els
hi han caigut en desgràcia i ja no en volen saber res, d’aquella trepa. Que són
molt violents, diu, que mai se sap per on sortiran. Que no encaixen dins les
seves missions, que són de pau i esperança per als homes de bona voluntat i tot
això.
Ara
ell i el seu company, en Gaspar, s’han fet amiguets d’un altre pinta, un que ve
del sud, ja m’entenen, oi? Sí, home. Vull dir un d’aquells més fosquets, sí. Un
moreno. Un negre, vaja! Sí, sí, tal i com ho senten, un homenàs alt com un Sant
Pau i negre com el carbó. No en treure’m l’aigua clara, d’aquest. Com es deia?
Baltasar, em sembla, però no em faci massa cas. Baltasar! Però si això no és un
nom de negre ni de res! Segur que no és més que un nom artístic, un pseudònim. Ara,
això sí, camells no li falten, ni sedes, ni plomes, ni joies ni res de res. I
es que els negres ja no són com abans, que eren uns morts de gana. Ara, ja ho
veuen, es fan els fatxendes fins i tot davant del meu Melcior, i el tracten de
tu a tu, com si no fossin uns negrots malparits.
En fi,
deixem-ho estar. Que tot allò de l’estrella i tal està molt bé, que voleu que
us digui, és només una manera de parlar, és clar, però... calia agafar un cofre
ple a vessar d’or, per anar a seguir una estrella? Que si no marxa amb el seu
cofre d’or semblava que li havia de passar alguna cosa lletja. L’or, l’or!
anava cridant als servents. Heu preparat ja l’or? I on és, hores d’ara, tot
aquell metall preciós? Eh? On carai és? Segur que li ha posat un piset a alguna
bagassa, allà a Betlem, que deu estar més contenta que un gínjol amb els regals
màgics del meu reietó. Ah! Però el dia que torni, ja l’arreglaré jo, en aquest Melcior
meu, que poc que s’ho espera! No pot arribar ni a sospitar el que se li cau al
damunt... ja es pot ben preparar!
divendres, 1 de gener del 2016
Subscriure's a:
Missatges (Atom)