dimarts, 24 de febrer del 2015

EL SILENCI DE LES MAGDALENES



Hola sóc la Carmen. En obrir la porta, m’havia trobat amb aquella joveneta riallera. Les seves pigues irradiaven una mena d’energia positiva, les seves dents mostraven felicitat. Per un moment la vaig estar observant, mirant de recordar si la coneixia d’alguna cosa. Havia dormit poc i malament, encara duia els pantalons del pijama i una d’aquelles samarretes que la gent et porta de record d’Amsterdam o de Chicago. No m’havia afaitat. Sóc la nova veïna del cinquè, va afegir, em vaig traslladar la setmana passada, però he estat molt enfeinada posant-ho tot a lloc. Potser vas veure alguns dels embalums pel portal, amb els de les mudances, i això. Té, per tu. Em va allargar un plat cobert amb un drap de cuina estampat de floretes de colors. El plat encara era tebi, i s’endevinava una flaire de canyella i llimona. Són magdalenes. Les he fetes com a regal de benvinguda, vull començar positivament una etapa de la meva vida que, pel que sembla, s’ha de desenvolupar en el cinquè pis d’aquest edifici.

-De benvinguda?- vaig dir estranyat.

-Sí, de benvinguda.

Em vaig tornar a mirar el drap. Després la vaig mirar a ella. No vaig estar gaire ràpid, ella es fregava la mà dreta al maluc, per sobre dels texans. Nerviosa. El somriure encara era a la seva boca, però havia perdut la seva espontaneïtat, restava congelat com per a fer-se l’agradosa.

-Els regals de benvinguda els fa la gent quan rep a altra gent. I jo ja hi era. Ets tu la nova. No pots fer un regal de benvinguda, per definició.

-Bé, tant se val. Vull començar amb bon peu la meva nova vida.

No m’agraden les magdalenes. De gust no són res de l’altra món, i són les peces més vanitoses de la rebosteria universal, amb aquell paperet greixós on sempre s’hi queden enganxades unes malaguanyades engrunes. Com les mosques en el paper adhesiu que es penja dels sostres. Són denses i cansades i cansines... i, total, tant de paperet i tanta cosa, i després no són res de l’altre món. I la culminació amb aquella corba estúpida esquitxada de sucre... no és presumptuós, això? Que no es que siguin dolentes, no, però... com dir-ho? No són res. Tot és aparença. De fet, algú les hauria de prohibir. Que fossin il·legals, i que la gent de malviure hi trafiqués fins que es morissin de sobredosi. Que el poli de torn, amb la seva gavardina llardosa i el bloc de notes preguntés, apuntant al forense amb la punta del bolígraf i donant una puntada de peu al cos d’un d’aquells desgraciats, i aquest? Sobredosi de magdalenes, diria el forense, abaixant la mirada. No som res.

-Molt bé, doncs diguem que no són de benvinguda. Són... són... no sé. Un oferiment, no?

-O sigui que vols comprar una benvinguda?

-Home, jo no diria que...

-Això és corrupció sentimental.

-Bé, vols les magdalenes o no?

-Sí, és clar, disculpa, eh? Només volia dir que... en fi, no ho sé. No he dormit gaire, avui, i... del cinquè, has dit? Oi que has dit que t’has instal·lat al cinquè? I que se n’ha fet d’en Pancho i família?

-Qui?

-En Pancho, el del cinquè... bé, és clar, tu no en deus saber res.

Em queia bé, en Pancho. Mai no he vist un paio més gos que ell. Malgrat que es feia dir Pancho, tothom sabia que era fill d’uns pagesos de Santa Coloma de Queralt de tota la vida. Tot el dia anava borratxo, i quan no hi anava era que, o bé estava dormint, o estava bevent per emborratxar-se. La seva dona, sovint, el carregava per les escales, el despullava i el tirava al llit. La pobra dona tenia fòbia als ascensors, i més paciència que una santa. Llavors en Pancho, amb aquelles maneres innates que tenia per engalipar la gent, li prometia que canviaria, que deixaria de beure, i buscaria una feina on guanyés molts diners, i que ara que aviat serien rics allò s’havia de celebrar i se n’anava a brindar amb uns compadres per la seva nova vida. I se n’anava de casa fins que algú avisava la dona de que l’anés a recollir. Ell era així i ella l’estimava.

-Les he fornejades aquest matí, i en treure-les m’he cremat la mà. Mira.

Vaig pensar que eren unes mans delicades d’àngel, petites i transparents, delicioses, però em vaig prometre a mi mateix que no li diria mai a ningú aquella cursilada. La part exterior dreta es veia enrogida, amb una densitat més espessa, probablement per l’efecte d’alguna crema hidratant.

-Només vull ser benvinguda, i he pensat que amb un detall fet per mi mateixa...

-...ningú no s’atreviria a no estimar-te. Això és victimisme.

-Ja està bé, eh? Ja està bé! No tinc perquè aguantar impertinències d’algú a qui he conegut fa deu minuts. Vols les putes magdalenes o no?

-Sí... perdona, ja t’he dit que no he dormit gaire... jo... no sé, perdona’m, hòstia.

-Doncs així, ja em tornaràs el plat. Au, ens veiem!


Es va girar, va obrir la porta de l’ascensor, i va desaparèixer. M’havia quedat tot encorregut. Pobra noia, potser sí que m’havia passat una mica. En fi, arrossegant els peus vaig anar a la cuina, vaig llençar les magdalenes, i, tot mirant el rellotge de la paret, vaig pensar que encara podia mirar de dormir una estona.

dimarts, 17 de febrer del 2015

L'ÚLTIM TREN



S’asseia a l’andana de l’estació, el diari sota el braç, i mirava passar els trens. Entre un comboi i un altre llegia les esqueles, monòtones i avorrides, d’un negre molt negre sobre un blanc més aviat empastifat. I les notes necrològiques. A vegades, també les efemèrides. Després, escoltava la veu rogallosa que anunciava, de tant en tant i sense gaire passió, un nou tren, l’andana i la via per on circulava. Procedència i destí. D’on venia, cap a on anava, com una filosofia barata de la vida. Tancava el diari i esperava. Darrerament morien molts il·lustres. Ho deien les esqueles. Els dits se li embrutaven amb la tinta que dibuixava en paraules la brutalitat del món. Se sentia sol. El tren passava, o s’aturava, tant hi feia. L’única diferència era que si passava, el rebuf d’un  aire calent li revoltava els cabells i feia voleiar els fulls lleugers del diari. Si s’aturava, persones amb maletes i embalums diversos pujaven i baixaven, cadascú dins el seu món, amb la resignació del viatger. A vegades hi havia qui esperava algun passatger. Petons i abraçades a l’andana, comiats i rebudes, somriures i llàgrimes, com si aquell món ferroviari formés part de l’antic imaginari d’un cinema de barri abandonat. O no trobaven la persona que esperaven, i es desorientaven sense saber gaire què fer. Potser ha perdut el tren. Potser s’ha posat malalt. Potser s’ha adormit i no se n’ha adonat de que ja havia arribat. Després dels potsers, a poc a poc, s’anaven retirant fins que tornava a quedar-se sol. Resignació.

Passaven trens llargs, n’hi havia de més curts; igual passa amb els dies, que a vegades s’allarguen, s’estiren i es fan inacabables, i a vegades són excessivament curts. De tant en tant passava una locomotora solitària jugant a fet i amagar amb la resta de vagons, nerviosa, sense saber on carai es devien haver ficat els seus companys de joc, en un temps lúdic d’esplai orfe de funcions de transport de persones o mercaderies.

Però tots els trajectes, totes les persones, acabaven el viatge de la vida dins les pàgines del diari, en la secció necrològica, que ell inventariava acuradament. Ell fou un viatger de terra ferma. La tramoia era la que canviava els escenaris contínuament per poder eternitzar la coreografia insulsa de la vida.

Una estona després de la posta del sol, quan acabava de passar l’últim tren de la tarda i el cel s’enfosquia entintat de rojos i morats, llençava el diari a la paperera i es retirava. Durant la nit hi seguiria havent trànsit de trens i de viatgers, però ja no eren cosa d’ell. Havia de descansar. L’endemà hi hauria un nou dia acabat d’imprimir, notícies fresques per al consum de mirades àvides de desgràcies i vides esgotades esquitxant les necrològiques, abans de sortir amb destí incert per la via 2.

dimarts, 10 de febrer del 2015

ESFDE: Siri Hustvedt



"Vaig recordar la història. Un home gran, compositor d'anomenada, es casa amb una dona molt més jove, una ballarina que ho va haver de deixar després de trencar-se un peu. Junts, passen deu anys feliços. Llavors ell comença a tenir problemes físics (pèrdua de visió i gota, entre altres) i la seva dona es converteix en la seva infermera. Decideix que és hora d'escriure les seves memòries i comença el projecte. Cada matí, passa tres o quatre hores omplint una llibreta de gargots amb la història de la seva vida. Cada tarda, la seva dona ho passa a màquina. Al començament, escriu exactament el que troba a la pàgina, però, a mesura que avança, es va sentint cada cop més immergida en el projecte i comença a fer canvis en el text. Millora una frase de tant en tant i, a poc a poc, de forma imperceptible, descobreix que està reescrivint la història de la vida del seu marit, que la fa més vívida, més "real". Tot i que encara és capaç d'escriure, el marit no pot llegir les pàgines d'ella. L'home mor poc després d'acabar el llibre. La Lavinia posa la llibreta manuscrita a la tomba, al costat del seu marit, i envia el seu manuscrit a l'expectant editor."

Elegia per un americà
Siri Hustvedt