dimarts, 18 de novembre de 2014

ESFDE: Mia Couto



"El silenci s'immisceix. Ja no hi ha ànima per continuar xerrant. Torno a la casa gran. Hauria de dormir una estona, arrecerat en un lloc fresc. Tanmateix, decideixo posar-me a escriure. Vaig al jardí i m'instal·lo a l'ombra del mango. Agafo el meu bloc de notes. Hi vaig anotant idees, frases soltes. I aleshores passa el que és impossible de creure: la meva lletra desobeeix la mà que l'engendra. El que escric es transforma en un altre escrit."

Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra
Mia Couto

dimarts, 11 de novembre de 2014

RADIOGRAFIA DEL DIUMENGE



Aquest diumenge he vist núvols negres i una pluja freda mentre caminava cap a un institut amb nom de poeta inacabat. Em creuava amb gent de galtes il·luminades i mirades còmplices, amb la història a flor de pell, que venien de retratar-se per a la posteritat al costat d’una senzilla capsa de cartró.

He vist gent portant entrepans de solidaritat i termos de cafè als voluntaris desconeguts, fent cues improbables amb el somriure sempre posat i amb una impaciència lànguida i ferma. Aplaudiments a coses tan simples com obrir una porta, com dipositar un vot, com participar. He vist orgull i tendresa, i com la memòria passava pel futur. He vist la il·lusió dins els teus ulls.

He comprovat que la llibertat no és de pedra ni du una torxa a la mà, sinó un aire fresc i lleuger que escombra les fulles dipositades per la tardor als carrers del centre, i s’escola pels porus del la pell com una esperança tendra. He estat testimoni d’abraçades contra pronòstic entre uns braços de segador i una determinació de textura de paper de papereta.

He sentit com l’avenir trucava a la porta i milers de voluntaris feien un pas al front. I si hagués estat precís, dos. Un respecte alegre i càlid, monges i capellans, burkes i xancletes, gossos i gats.

He vist llàgrimes amb solera, reprimides durant anys, solcar els plecs d’unes galtes que foren fermes fa ja molt de temps. He vist espines arrancades, cors bategant de nou, ulls arrencant-se les benes, cops de falç de papereta contra el ferro de cartró.

He vist nervis i llàgrimes, una sola causa i més de dos milions de conseqüències, vells contents com nens amb sabates noves, complicitat, alegria, esperança... felicitat.

Si, com diuen terres enllà, tot això ha estat inútil... que bonic que ha estat ser inútil per un dia i que bonic seria ser-ho per sempre, pels segles dels segles, com deia aquell.

dimarts, 4 de novembre de 2014

ELLA I ELL. EL RELLOTGE



Mai no havia estat a casa d’ell. La va trobar agradable i còmoda, però un xic desendreçada. Els homes solters, ja se sap, es va dir. El sol entrava per la finestra. Els vidres no acabaven d’estar bruts del tot, la temperatura era suau. Es tragué l’abric mentre ell preparava un te. Li preguntà des de la cuina com el volia, i ella contestà, tot passejant per la sala, que amb una mica de sucre. Es fixà en diferents detalls, però sobretot un li va cridar l’atenció.

Ell va aparèixer amb una safata que contenia una tetera fosca de ferro colat i dues tasses, amb els seus corresponents plats a joc, sucre i unes galetes de mantega. I tovallons de paper.

-Podries llençar aquest rellotge, -li va dir-. És molt lleig.

L’aparell en qüestió era un vell rellotge de paret, d’aquells amb números romans i carcassa de fusta corcada, que realment oferia un aspecte deplorable. Va deixar la safata a la tauleta de davant el sofà.

-Doncs a mi m’agrada –va començar a abocar el té a les tasses. Fumejava, i se li van embafar les ulleres, complicant l’operació.

-A més, no fa joc amb els mobles.

-Mala sort! –digué ell lacònicament.

-No, de debò, no lliga amb res.

-Hauré de canviar els mobles, doncs –feu broma. –Au, agafa’t una tassa.

-I no funciona –encara insistí ella, prenent una galeta.

-Com?

-El rellotge. No funciona.

-Sí que funciona. Escolta: tic-tac, tic-tac...

-Ah, si? Doncs digues-me... quina hora és?

-No ho sé. No ho veus que no té busques?

-I és clar que ho veig! Per això et demano l’hora, ximple. Precisament perquè no té busques.

-No, no en té... però funciona –s’estava posant més seriós.

-Home, si tenim en compte que la funció d’un rellotge és marcar l’hora, i aquest no la marca, és que no compleix la seva funció, i si no compleix la seva funció, és que no funciona.

-Però sí que funciona! El seu cor batega, tic-tac, tic-tac, com el teu o el meu. Té vida pròpia.

-El que tu vulguis, però segueix sense marcar l’hora. L’esforç de mantenir el mecanisme és ben estúpid. Si fins i tot els rellotges espatllats marquen l’hora bona dos cops al dia. Aquest, per molt que el dispositiu li funcioni, no pot fer ni això.

-El que li passa es què té un defecte, un petit impediment: és incapaç d’expressar-se. Però això no li impedeix ser ben viu i alegre.

-No diguis bajanades!

-En certa manera és com jo. A mi també em costa expressar-me. Potser per això m’agrada. Perquè malgrat tot, ell segueix bategant, esperant una mica de comprensió. Què més es pot demanar en aquesta vida que una mica de comprensió?

Ella no sabia si allò era una indirecta per alguna cosa que no acabava de copsar. Així que, nerviosa, va bufar suaument sobre la tassa abans d’endur-se-la als llavis, mentre pensava en un nou tema de conversa.