dimarts, 27 de setembre del 2011

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: M. Martí i Pol





Escric per viure.
O bé al revés, tal volta:
visc per escriure.


Haikús en temps de guerra
Miquel Martí i Pol

dimarts, 20 de setembre del 2011

L'HORA DE LA VERITAT



Era una tarda d’aquelles a mig camí entre l’hora de dinar i la de sopar, en que no feia ni fred ni calor. En Johnny Apple caminava per la cinquena avinguda de Bonavista, quan fou hàbilment interceptat per l’Iban Banana que feia cara d’apurat.

-Johnny, sort que et trobo, m’has d’ajudar!

-Iban, quant de temps! – l’alegria d’en Johnny era sincera.

-Deixa’t de collonades, el temps és or.

-Si, però no és or tot el que llueix. Per tant, el temps no és tot el que llueix...

-Eh?

-Si, home; o a l’inrevés, no tot el que llueix és temps... – en Johnny es quedà pensatiu, repassant mentalment el paral·lelisme invers dels seus sil·logismes.

-Bé... si, suposo que si. – l’Iban s’havia quedat descol·locat - Escolta’m, que tens hora?.

-Oh, i tant! La guardo dins el rellotge.

-Ja... – l’Iban s’estava impacientant - I que em podries dir quina hora és?

-Oh, això ja no. Es que no sé llegir l’hora – s’excusà en Johnny.

-Però... com no has de saber llegir l’hora? –s’havia quedat ben sorprès.

-Bé, si que en sé. Però no en el rellotge que porto.

-A veure, ensenya’m el teu rellotge... – li ensenyà – pe... però, què és això? Aquest rellotge no funciona!!

-Si, si que funciona. Escolta: tic-tac, tic-tac, tic-tac...

-Però... si no té agulles!

-Però funciona!! No hi ha cançons que els hi demanen als rellotges que no marquin les hores? Doncs aquí ho tens, a aquest mai no li demanaran aquestes bajanades. A més, com que no sé llegir l’hora, per a què carai vull les agulles?

-Has dit que no la sabies llegir en aquest rellotge!

-I és clar, com que no és digital... A més, insisteixo, el rellotge funciona perfectament.

-Home, no hi estic pas d’acord! La funció d’un rellotge és marcar l’hora. Si no la marca, no compleix la seva funció, i si no compleix la seva funció, és que no funciona.

-No, això no és correcte! Si no compleix la seva funció, és que no és funcional. Però espatllat no ho està pas.

-Tant se val, digues-li com vulguis, el cas és el mateix: si no es pot saber l’hora, és com si no funcionés. I si no funciona, no serveix per a res.

-Però funciona!! El seu cor batega, té vida pròpia! I em fa companyia amb el seu tic-tac infinit... tampoc no tenen una utilitat pràctica els canaris dins una gàbia o els gats endormiscats en la falda de les iaies, però fan companyia... això diuen, almenys. A mi em fa companyia aquest tic-tac que no calla mai. Em dona escalfor. El que li passa al rellotge és que té un defecte: és extremadament tímid i, per tant, incapaç d’expressar-se. El rellotge sí que té hora, però no la pot exterioritzar.

-Ergo no funciona bé.

-Home, bé potser no, però funciona. Només que pateix un petit defecte estructural. Però no per això el discriminarem, oi? Hem d’aprendre a acceptar les diferències dels demés per poder construir des de dins d’aquesta societat cruel un món més just, un futur on tothom...

-Em... ho sento, me n’he d’anar – el va tallar l’Iban - Faig tard.

-Com has de fer tard si no saps l’hora!

-Ja, però el temps no s’atura i segueix sent or.

-Malgrat tot, també segueix no sent or tot el que llueix! A més, diuen que si la merda fos or...

-Au, au, Johnny, ja ens veurem. Adéu-siau!

-Bé, doncs, fins la propera!

dimecres, 14 de setembre del 2011

AFLIGIT COMIAT (3)




En Cisquet nota que se li adorm el braç dret. Encara no ha acabat de recuperar la respiració, i de sobte sent una punxada al pit, profunda, intensa, implacable. S’agafa el tòrax amb les mans, s’hi clava els dits amb contundència, de manera severa i salvatge, com mirant d’arrencar-se aquella fiblada maleïda, se li inflen les venes del coll i de les temples. Li costa agafar aire, s’ofega mentre se li humitegen els ulls i cau del banc. Tot va molt ràpid, i alguns turistes que passegen amb poca roba se’l miren, i s’acosten, fan rotllana al seu voltant. Algú truca un metge, o una ambulància, o quelcom. Altres, encuriosits i badocs, li fan fotos amb el mòbil.

Baixa al voral de la carretera per estirar una mica les cames, ja gairebé és fosc del tot i se sent la serenata nocturna dels grills sota la lluna minvant. S’endinsa uns metres en un bosquet de pins que es va espessint carretera enllà, la pinassa cruix lleument als seus peus, mentre les branques primes filtren la suau brisa marina que puja de l’espadat, perfumant-la. Se sent una sirena d’ambulància en la llunyania, solcant amb sordina l’espai sonor dels seus silencis. Les sabates de taló que porta no són el calçat més adequat per caminar per aquell lloc. Ara està més calmada. L’aire fresc del capvespre li ha orejat el pensaments, i ho veu tot més clar. Ara sap que ha fet el que havia de fer, el més correcte, qualsevol altra decisió hagués estat un error i una estupidesa. Una bajanada boja. El taxista fuma repenjat a la porta del vehicle. Es mira els genolls sense gosar parlar. Però sent la necessitat de dir-li alguna cosa. Senyora, vol saber la meva opinió? Li fa que no amb el cap. Anem, li diu la senyora, però quan està a punt de pujar al cotxe, se li escapa una última mirada furtiva cap on se suposa que deu ser el poble mariner. Alguna cosa se li gira dins el cap, i el cor comença a bategar-li amb força. Es treu les sabates d’una revolada, les llença lluny, ben lluny, i comença a córrer per la carretera, desfent el camí que ha fet l’automòbil. Corre i corre, i se sent lliure; sent el taxista que la crida, però tant li fa. Allà al fons es veuen uns puntets blancs regnant sobre la penombra fosca lilosa i grana, unes llums microscòpiques com estrelles i una d’elles deu ser la de la casa del Cisquet, amb el súper a punt de tancar a sota, i és feliç.

Ja és massa tard. El que ha fet la trucada d’emergència, que sembla que és qui pren la iniciativa, li mira el pols i fa que no rodant el cap. Contrau els llavis i fa una mirada a la gent de la rotllana, com esperant instruccions que ningú no està disposat a donar-li. Molts marxen dissimuladament, estan de vacances i no volen embolics. Amb una mà grossa i trèmula, li tanca les parpelles, mentre mormola que descansi en pau.

Se’n torna, el recuperarà, i ningú no hi pot fer res, no permetrà que li digui que no la vol, i seran feliços per sempre; ha comprés que, al cap i a la fi, la seva vida és seva i només seva, és la seva existència, ella mateixa i les seves decisions són les que l’han de dur a la joia, al goig. I ha decidit ser feliç. Intentar-ho, almenys. I a la merda tot el demés, a la merda el què diran, a la merda el malparit del gerent, els comptables bavosos i els venedors que li piquen el cul amb els blocs de comandes. A la merda!! L’egoisme es veu matisat pel destí, aquesta figura que ens parla amb accent d’ incertesa i avenir, i ella ara es dirigeix cap al seu destí a tota velocitat, cap a la seva felicitat, i no hi ha res en el món que pugui impedir la seva futura vida amb aquell home i, tots dos junts, dins aquest sentiment. Corre, i mai no hauria sospitat que fos capaç de córrer d’aquella manera, i correrà fins el final. Serà un final com el d’una pel·lícula o el d’un conte de princeses. Tot i que de cap manera no està disposada a menjar anissos!!








dijous, 8 de setembre del 2011

ÀCID COMIAT (2)



En Cisquet veu que el cotxe s’atura al semàfor. No pot amb la seva ànima, però veu que amb un esforç més arribarà fins el taxi, veurà a la Sra. Isabel, i li demanarà que es quedi. Només un esforç més. El podria ajudar al súper, de moment, i després ja buscarien alguna cosa. Li dirà que l’estima, i que mai no havia estimat ningú com a ella. Té uns diners estalviats, podrien viure força bé una temporadeta. I un cop acaba la temporada alta, el poble és barato i s’hi viu tranquil. Tendresa i qualitat de vida: aquesta és la seva proposta. I té tantes coses a dir-li, encara. I tantes ganes de tornar a veure la seva mirada electritzant...

El disc vermell del semàfor es fon en un cel de matisos foscos i rogencs. El dia es retira ensangonat, potser demà tindran pluja. A la ràdio sona ara una música pop estrident i sincopada. El taxista, mentre mira descaradament una joveneta que creua el passeig, apaga l’aparell i torna a regnar una calma auditiva alleujant. L’ambient ara sembla més net. El cotxe ronroneja mansament sobre els xiscles de les gavines que persegueixen un vaixell carregat de peix que es dirigeix a port. Més enllà, a la platja, alguns homes preparen l’equip de pesca, algunes canyes ja han estat tirades amb els fils invisibles tensats, esperant pacientment a cridar l’atenció d’alguna bona peça. Se li fa estrany veure aquella escena marinera aspirant la llimona amb romaní artificial de l’ambientador del cotxe.

La llum del semàfor canvia a un verd que destaca penjat en aquell cel, que no encaixa, com l’ambientador. Tot es trenca en un moment, el motor rugeix amb la força dels seus 120 cavalls quan l’hi fiquen la primera. En Cisquet s’atura traient el fetge per la boca. La crida, desesperat, i la torna a cridar encara més fort. La Sra. Isabel, més per intuïció que no pas perquè hagi sentit els crits, mira de girar-se, però el cinturó de seguretat la té immobilitzada sobre la tapisseria; el taxi s’allunya i amb ell els somnis de futur, una història d’amor, el paisatge marí, les vacances...

En Cisquet seu en un banc del passeig, mirant de recuperar l’alé. Al seu costat, una estàtua de bronze que fa olor a naufragi representa un vell pescador que sargeix infinitament una xarxa enredada, amb la mirada perduda en l’horitzó marí, ignorant-lo. En Cisquet, marejat, veu el cotxe en miniatura que s’allunya, aviat esdevindria només un punt en l’horitzó si no fos que el passeig es peatonalitza i la calçada abandona la línia de costa girant precipitadament a l’esquerra, perdent-se pel carrer del Casino amunt. Se li ha irritat la gola i li costa respirar. Ja ho sabia, que no l’agafaria. S’haurà de resignar a seguir amb la seva vida.

La Sra. Isabel plora en silenci escarxofada en el seu seient. El taxista se la mira pel retrovisor, la seva mirada dura s’entendreix, però no li diu res fins passats uns minuts: es troba bé, senyora? Ella afirma amb el cap sanglotejant. El poble va quedant enrere, empetitint-se. Vol que pari un moment que li toqui l’aire? De nou una afirmació entre sanglotejos.

dijous, 1 de setembre del 2011

ASPRE COMIAT (1)



Alça la mà per dir adéu, la treu per la finestreta oberta del taxi, i la fa girar elegantment; després, mirant-se la mà, dubta. Li ha sortit una salutació, un hola com va això, en lloc de l’adéu reglamentari? Es mira la mà estranyada, es mira ambdues mans, passejant la mirada alternativament entre les línies aquelles on diuen que les gitanes poden llegir el futur, però només veu les vacances que s’escolen entre els dits, amb una qualitat gairebé tan líquida com la d’aquella llàgrima que roda galta avall, en contra de la seva fèrria voluntat.

En Cisquet corre darrera el taxi de la Sra. Isabel pel passeig marítim, en paral·lel a la calçada. Se’n va, se li escapa, i no pot fer-hi res. Se’n va directe a l’aeroport, i d’allí a casa seva, volant com un ocell migratori, però amb la diferència que no tornarà més; ha estat un estiu, unes vacances, i ja està; tot el que ha passat només serà una postal clavada en un panell de suro, una carpeta digital amb nom d’any farcida de fotos lluminoses on tothom hi surt enriolat, feliç, que penjarà d’una altra carpeta dins l’ordinador, “Vacances”, penjada al seu torn de “Personal” i de “Documents”.

El taxista la renya per haver baixat la finestreta sense demanar permís. Ara s’escaparà la frescor, li comenta, malcarat. Allò li recorda la feina, el malparit del gerent, els comptables bavosos, els venedors que li piquen el cul amb els blocs de comandes. Es disculpa. El taxista, en lloc de contestar, engega la ràdio amb vehemència i apuja el volum violentament. Un home canta la cotització del dia a la borsa. Parla d’índexs i de valors en alça amb una veu monòtona i gastada, com si pregués una oració d’integrisme econòmic. Dubta que allò li pugui interessar a ningú, i menys al taxista, però no diu res.

En Cisquet, d’alguna manera, és conscient de que corrents darrera el taxi mai no l’agafarà. I encara que l’agafés, què? És només una manera desesperada de dir adéu, un intent de què el seu cor, a base de bombejar cada cop més ràpid, no s’ofegui en la tristesa. Encara que l’agafés, la Sra. Isabel marxaria igual, ella té la seva vida metropolitana, la seva vida normal i aquestes vacances només han estat un parèntesi d’aquesta. Però tot i així, no s’atura, corre allargant un braç cap al cotxe com aquells atletes que en l’esprint final posen per davant el cap per creuar abans la línia de meta.

I si no marxés? I si es quedés aquí amb en Cisquet? El podria ajudar al súper, durien una vida senzilla, i serien feliços. Hauria de renunciar a moltes coses, és clar, però al cap i a la fi, no és més important la felicitat que qualsevol altra cosa? S’hi podria acostumar a viure sense massa pompositat. El cotxe s’atura en un semàfor vermell. Ara seria tan fàcil dir-li al taxista que ho deixés córrer, que li descarregués l’equipatge, i quedar-se allí esperant a que el Cisquet arribés... es remou en el seu seient, indecisa. Hauria de prendre una decisió impulsiva, i després parlar-ne amb en Cisquet. Seria com una princesa de conte que trobaria l’amor de la seva vida i serien feliços i menjarien anissos... uf, anissos, quin fàstic!