divendres, 29 de juliol del 2011

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Richard Russo




-Hauries de llegir l’obra de la Portia – diu quan deixo el plat a taula.
-M’agradaria – dic, i és veritat, la llegiria encara que només fos per descobrir si és tan desagradable sobre el paper com ho és en carn i ossos. Els escriptors solen ser sorprenents en aquesta qüestió, i és possible que la Portia tingui un ego més generós que surt quan està en companyia de gent que viu dins del seu cap.

(...)

Havent sopat, en Gene i jo hem sortit de nou al porxo, abans d’anar-nos-en a dormir. La Portia ja se n’havia anat a dalt.
-Ara estarà tota la nit escrivint – ha dit en Gene.
-¿De veritat? – m’ha sorprès –. No sembla que estigui de gaire bon humor.
-La seva ràbia és una font – ha dit – que jo li he ensenyat a aprofitar.

La filla de la puta i altres contes
Verí
Richard Russo

dissabte, 23 de juliol del 2011

A LA PLATJA



Els peus se li enfonsen a la sorra de la platja a cada nova passa. Sent l’escalfor del sol, intensa, sobre la pell dels seus braços, i això que encara és aviat. I sua. Però segueix caminant amb un somriure lleuger. Ja fa un mes que ve cada dia a aquesta platja; li agrada baixar, caminar entre aquells cossos estirats sobre tovalloles suaus d’estampats acolorits i fantasiosos, observar els homes que lluiten contra la brisa que puja de l’oceà per mantenir obert dignament el diari de pàgines voladisses, asseguts sota el para-sol, i els nens que construeixen castells a la vora de la mar, amb més imaginació que tècnica, amb un escampall de joguines de plàstic de colors llampants al seu voltant. La remor de les onades quasi imperceptibles es barreja amb la cridòria d’uns xiquets a l’aigua, xops de rialles salades, que juguen despreocupats, frenètics, vivint alhora aventures de d’Artagnan, Messi, Bob Esponja i Batman.

Hi ha alguns banyistes que ja els té clitxats. La parella jove de les tovalloles a conjunt, amb un nadó sota la ombrel·la de ratlles verdes i blanques, que venen de l’hotel; la família de l’apartament del passeig, que inclou pares, fills, nebots i tietes, tots amb un evident sobrepès i que parlen a crits mentre masteguen alguna cosa poc saludable; els petits acostumen a jugar a pilota omplint de sorra a tothom i barallant-se sovint; aquell home, gran i eixerit, que sempre ve tot sol, amb un barret de palla espellifat, que es passa els matins caminant amunt i avall per la vora de l’aigua... però la gent va canviant, és clar, uns venen, els altres van, hi ha qui fa només una escapada provisional...

Alguns el miren encuriosit quan s’hi acosta, altres sembla que ni el vegin quan va avançant per aquells camins angulosos, geomètrics, que queden entre les tovalloles esteses. El mar guspireja sota el sol, mentre els sentits se li omplen d’aquella olor de cremes solars protectores que se li comença a fer familiar.

Se sent feliç de poder estar allí, caminant; fa un any allò era un somni gairebé impossible, una fantasia llunyana, inassolible, però les coses havien anat bé, i ara tenia uns ingressos més o menys estables i passaria tot l’estiu allí. El mar ara semblava menys hostil del que havia estat uns mesos enrere, sobre aquella barcassa, mirant sempre tota aquella aigua estúpida que, en lloc de treure la set, la provocava, tallava els llavis i a les nits, quan udolava amb fúria, produïa una por encomanadissa. Ara sembla un animal domesticat, dòcil i juganer.

Una família amb dues filles adolescents arriba des del port; caminen gairebé de puntetes, com amb fàstic, sobre l’arena. S’instal·len lluny de l’aigua, com buscant de no barrejar-se amb la xusma ociosa, i li fan un senyal discret, el qui sembla el pare alça una ma blanca i fina, molt blanca i molt fina. Aquests deuen haver acabat d’arribar, pensa. Encara ara li fa gràcia veure aquests cossos tan blancs. Abans d’arribar aquí, n’havia vist ben pocs. S’acosta, i nota l’arena més calenta conforme s’allunya de l’aigua; saluda amb un cop de cap, mostrant el millor dels seus somriures mentre ensenya el gènere que du a les mans. S’esforça en parlar en aquesta llengua estranya i desconeguda, busca algunes de les paraules apresses, vol donar una bona impressió, i els hi diu: tu queres unas gafas de sol? Yo gafas de sol bonitas para chica bonita.

divendres, 15 de juliol del 2011

UN ANY MÉS




A la finestra penjada la lluna;
bufa el vent malaltís
darrera la foscor.
Silencis, i una respiració lenta
que destil·la el licor
dels somnis que somies.
Sonen, lluny, les campanades de dos
quarts de tres de la vida;
passa el temps, amb aquella
lleugeresa oportuna, intranscendent,
que acompanya els moments
importants com aquest.
Em llevo del meu son al llit, i en somnis,
t’observo, i m’agrades,
i m’invento un petó,
un t’estimo besat
innocent, pervers, confús, desitjat.
Tot i seguir dormint.
Són tants anys, i tan pocs
i ets tan lluny com a prop
al meu costat al llit.
Quan et desvetllis, un xic destemplada,
amb aquell color cru
que se’t posa a la cara,
pensaràs un somriure
quan retorni el record d’un bes somniat.

Moltes felicitats!

dilluns, 11 de juliol del 2011

RESULTADISME



L’àvia Mercè feia ganxet en el seu balancí, amb uns fils blancs immaculats i una tècnica un xic espessa. El rellotge del seu menjador tictaquejava sorollosament el pas inevitable del temps, tot i que a l’entrar-hi semblava que precisament el temps s’hagués aturat, fent una pausa en el seu camí infinit sense destí. Tot sempre era igual en aquella casa, les cortines vastes, les catifes espellifades i els finestrons ajustats; la llum elèctrica esgrogueïda, ves a saber amb quin motiu, les figuretes de porcellana – la que representava un pescador perfectament apedaçada –, l’aparell de ràdio gran com una televisió i vetust com una guerra llunyana on l’àvia va quedar-se vídua de marit i de llibertat. Les galetes i la xocolata generosa, el pa amb vi i sucre, oli i sucre o amb tomàquet amanit amb sal i vinagre, tallat a daus amb unes tisores enormes i quasi rovellades, amb la poca destresa d’unes mans quasi artrítiques. El silenci. I el soroll del rellotge que, malgrat tot, formava part d’aquell mutisme, compassant-lo.

Els pares venien cap el vespre a buscar-me. No sé massa bé perquè sovint em deixaven les tardes de diumenge a casa de l’àvia Mercè. Quan arribaven, la mare preguntava si m’havia portat bé, i després xerraven de les seves coses uns minuts, i marxàvem cap a casa, que l’endemà tocava matinar. En algun moment de la conversa, però, l’àvia, que mai no havia vist un partit de futbol, ni sentit cantar una alineació, ni participat en una discussió de bar sobre els resultats del cap de setmana – valga’m Déu de veure a mon àvia, tota una senyora com les d’abans, en un bar – aixecava la mirada de la seva labor i la concentrava, llençant-la per sobre de les ulleres contra el pare, i preguntava què ha fet avui el Barça? I si havia guanyat, mormolava en veu baixa, per a sí mateixa, com si no s’adonés que ho estava dient en veu alta molt bé, que es fotin. Si el resultat era advers, el murmuri era colla de dropos o alguna cosa similar. Després, indefectiblement, les seves mans poc traçudes tornaven a la tècnica de nuar fils, gronxant-se suaument en el seu balancí. I tornava el silenci marcat mecànicament pel rellotge.

No vaig saber fins fa uns pocs anys, amb l’àvia ja traspassada de feia temps, que a l’avi l’havien afusellat, en plena guerra, només per tenir a la porta de casa una d’aquelles rajoles estúpides que proclamen que en aquella casa hi viu un culé. O, com a mínim, només amb aquesta excusa. I així van condemnar a mort a l’avi i l’àvia a la soledat i a la penúria, a una nova guerra per tirar endavant amb canalla petita. I sabent que allò podia fer tanta ràbia com per matar, es bevia una venjança innocent de setmana en setmana, celebrant a la seva manera cadascuna de les victòries del Barça, per que eren la seva victòria particular, que aplacava per uns instants la ràbia continguda al llarg de dècades, la humiliació de baixar el cap i de dir si senyor als assassins del seu estimat. Per això en els darrers anys, que als blaugranes els hi estan sortint les coses força bé, jo no puc deixar de pensar en l’àvia Mercè. I en aquell senyor greu amb bigoti dels retratos de l’escola, que diuen que fou el meu avi. I jo també penso que es fotin! i, a vegades, inclús m'ha semblat tornar a sentir aquell poderós tic tac per sobre de la veu d'en Puyal... 





dissabte, 2 de juliol del 2011

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: F. Pessoa




Tinc en aquest moment tants pensaments fonamentals, tantes coses vertaderament metafísiques a dir, que em canso de sobte, i decideixo no escriure més, no pensar més, i deixar que la febre de dir em produeixi son, i jo faci festes amb els ulls tancats, com a un gat, a tot allò que podria haver dit.
El llibre del desassossec
Fernando Pessoa

(Fragment seleccionat per Daniel Recasens)