divendres, 24 de juny del 2011

MATÍ DE SANT JOAN



Passes curtes, apressades,
ressonant pel passadís
certifiquen que la nit
ha deixat ja la rosada.

Dubten, descalces les passes,
arribant al nostre llit,
de les tàctiques pallasses
que permetin d’obtenir,
mentre es refreden els peus,
que els pares galifardeus
es despertin al matí.

Estratègies d’abordatge
que la son està de dol
s’ha rendit davant el sol
i així han emprés el viatge,
passes curtes i petites,
fins la nostra habitació
oferint-nos un petó,
pessigolles i carícies.

Sentirem malenconia
en futurs dies festius
per l’absència del caliu
de començar així el dia
en un fresc matí d’estiu
passada de poc l’albada
colgats de tendres besades
que ens fa el pollet del niu.


(avui, a més de Sant Joan, també és el quart aniversari de la Sara)


dimarts, 21 de juny del 2011

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Coetzee



"Tanmateix, el dia va passar i no vaig fer el que havia promès. Perquè mentre continuï aquest regueró de paraules, sabràs del cert que no ho he fet: una norma, una altra norma. Sens dubte la mort pot ser l’últim gran enemic del fet d’escriure, però escriure també pot ser l’enemic de la mort. Per tant, escrivint, mantenim la mort a distància, deixa’m dir-te que tenia intenció de fer-ho, que havia començat a fer-ho, però no ho vaig fer."

L'edat de ferro
J. M. Coetzee

dissabte, 18 de juny del 2011

HEXAQUARTIL 600



Aquest poema
és d’un medicament.
Com a sistema,
llegiu-ne atentament
les instruccions.
Si el dubte surt al cas
sobre afeccions,
per evitar el fracàs,
el farmacèutic
us aconsellarà
un terapèutic
a qui heu de consultar:
no fos pitjor
remei la poesia
que la lletjor
del coi de malaltia.

dilluns, 13 de juny del 2011

SECRET (flux de la consciència)



No li ho havia d’haver dit. El cas és que no sé per què ho he fet. I ara, com ho explicaré que li ho he dit? Ja veig la cara que posaran els altres. Sempre estàs igual em diran. I ella que des de que li ho he dit, que no em mira. Mira’m, xata, una miradeta que em doni escalfor per afrontar els retrets dels altres. Però no, no em mirarà. Ja m’ha mirat quan li ho he dit, i la seva cara semblava la d’aquelles actrius en blanc i negre que des dels films gastats miren el públic de les sales dels cine clubs, veient com han canviat els costums i les modes dels espectadors, i les arquitectures de les sales, i els pentinats...

No li ho havia d’haver dit. Les seves arracades ballaven dringlejant mentre negava amb el cap, com no volent creure’s el que sentia. Què haurà pensat? S’ha enfadat, això segur. S’ha emportat una mà a la boca oberta, s’ha girat i se n’ha anat. Suposo que per sempre. Tot i que continua aquí, se n’ha anat. Va, mira’m, només un momentet. I el capullo d’en Tomàs que no la deixa anar, suposo que ha vist una oportunitat i s’hi ha abrandat. Si pogués el mataria, aquell milhomes. No sé què es creu que és, amb el seu vestit a ratlles i la camisa a quadres. Un pallasso és el que és. De petit, encara me’n recordo, ens en fotiem d’ell. I li tiràvem pedres al pati, encara em fa mal la bufetada del padre quan em va enxampar, però com vam riure quan el seu València va baixar a segona. D’on era, el padre? D’algun lloc proper a València, em sembla. Sempre explicava que havia jugat amb els infantils del València, i quan va baixar a segona ens en reiem. Ah, però al Tomàs, com que era fill d’un regidor falangista, a ell no li tocaven mai les bufetades. I ara és ell, el regidor. Nacionalista moderat, diu ell, com si per ser regidor en aquest poble de merda importessin les ideologies que no té, per molt que s’hi esforci. I ella que li riu les gràcies; segurament per fer-me mal. O per llepar-li una mica el cul. Mira que si li riu perquè realment li fan gràcia!

No li ho havia d’haver dit. Ara seguiríem xerrant i jo m’oferiria a dur-li una altra copa de xampany. I després, potser ballaríem. Si, si que ballaríem, que portes tota la setmana assajant, no cal que te n’amaguis. M’he de comprar un aparell nou de música, assajar amb aquella baluerna de casa era com... com... bé, que ho sé jo com era! Calla, m’ha mirat o només m’ho ha semblat? Si, diria que si. No se n’ha pogut estar. Vol saber de mi, vol saber com he reaccionat a la seva fugida. O no m’ha mirat... torna’m a mirar, xata, torna’m a mirar... ara, que quina mandra això dels aparells de música d’avui en dia. Tanta electrònica i tanta tècnica, un ja no sap què ha de comprar. A més, si llenço el d’ara, què farè amb els cassettes? Per que els aparells de música ja no porten reproductor de cassettes... totes aquelles gravacions que fèiem... m’està mirant. M’està mirant!! I em somriu!! I aixeca la copa com per brindar, i em fa gestos amb la mà que em diuen que després parlem, que tot està bé. Oh, Déu meu, tot està bé i després parlem!! Ja sabia jo que el millor que podia fer era explicar-li tot ben explicat. Qui ho deia que no li ho havia d’haver dit?

dilluns, 6 de juny del 2011

UN DIA DE PLUJA



Poques vegades s’havia vist caure una quantitat tan gran d’aigua: hi havia carreteres tallades, ponts enfonsats i una espècie d’alarma entre la gent, veient baixar carrers com a rius amb aigües tèrboles que netejaven la ciutat de la pols i les escombraries típiques d’un indret mediterrani que veu com l’estiu s’acaba de cop, com si l’haguessin apagat amb un comandament a distància i sense ganes de reiniciar les tasques pròpiament de la resta de l’any. El subministrament de llum elèctrica havia quedat tallat en molts punts de la ciutat, i la llum natural ennuvolada era tètrica i espectral.

A l’arribada a la sala d’actes de l’obra social de la caixa d’estalvis, absolutament xop de dalt a baix i d’esquerra a dreta, on anava a fer de ponent d’una xerrada pertanyent a un cicle de conferències itinerant, la vaig trobar tancada, amb un cartellet improvisat escrit a mà, amb la tinta plorant, que indicava que havia estat suspesa a causa del mal temps. Fantàstic, vaig pensar amb ironia, tot el dia perdut. Com que la pluja, tossuda, no parava de caure sobre mullat i a sobre meu, vaig córrer a refugiar-me en una cafeteria uns metres més enllà. El local estava més enfonsat que el carrer, així que, en obrir la porta, s’havien de baixar dos esglaons, de manera que amb mi van aprofitar per entrar al local unes quants litres d’aquella aigua mullada i líquida. El que semblava l’amo de la cofurna, ben armat amb un pal de fregar, anava eixugant diferents tolls de l’aigua que s’escolava escales avall, a més de diferents goteres repartides pel local estratègicament. Em preguntà que on anava amb aquell aiguat, no pas per trencar el gel i començar la típica conversa de bar, sinó amb mala hòstia, molest per la meva presència que l’obligava a abandonar la seva estimada fregona i servir a aquell client, xop i inconscient. Em venia de gust només un cafè, però per tocar una mica els pebrots per la seva manca d’hospitalitat, vaig demanar un entrepà de pa amb tomàquet i una truita cargolada, un suc de taronja natural i un tallat amb la llet tèbia, ni massa calenta ni massa freda.

-Ah, i unes arbequines per picar! – encara vaig afegir quan entrava al que devia ser la cuina, maleint els ossos de no sé qui. En quedar-me sol al local, vaig somriure. Em sentia dolentot, però en plena forma.

Mentre esperava fullejant un diari esportiu, va entrar un individu escarransit, amb el cap rapat per dissimular una alopècia veterana, vestit amb una mena de gavardina enorme i sabatilles esportives, i amb una pila de llibres mullats com un peix a sota del braç. Amb ell, novament una dotzena de litres d’aigua s’escolà escales avall. Va saludar amb un bon dia i ràpidament afegí “... per les granotes”, i em mirà amb cara divertida. Tot el seu cos regalimava i, aviat, als seus peus es va formar un toll considerable. Es va asseure al taulell, tres o quatre tamborets enllà. Jo mirava amb la cua de l’ull el pal de fregar, que descansava merescudament recolzat en un racó, i després cap a la porta per on havia desaparegut l’amo del local, on se sentia fresa de batre ous. Aquell homenet arrodonia qualsevol malifeta que hagués pogut imaginar. Així que, per descomptat, em va caure bé de seguida.

-Culloooooooooooons!! – va exclamar l’amo en sortir de la cuina amb l’entrepà i veure tot aquell aiguat. L’homenet es va posar nerviós, però, d’alguna manera, en veure el cambrer carregat amb el meu esmorzar i la meva cara de satisfacció, devia comprendre la meva jugada, així que es demanà un entrepà de llom, un altre suc i unes cebetes envinagrades per picar.

L’amo del bar s’enretirà novament a la cuina, mentre pensava que què curiós, amb tanta crisi i tanta tonteria portava dies sense fer ni cinc de caixa, i que precisament avui que era el dia menys propici – ja se sap, carrers mullats, calaixos eixuts – semblava que faria un dia rodó, i li va començar a canviar l’humor. Encara que allò es convertís en el segon diluvi universal, segur que ara entraria en Noé i li demanaria un càtering per a tota la colla i per uns quants dies. I es posà a riure, i vinga a riure que es pixava camalls avall. I tant va riure ell sol entre les rajoles greixoses de la cuina, entre els eixugamans llardosos i els coberts amb verdet, que no se n’adonà que el llom se li havia cremat, que s’havia encès i les flames havien pres a les cortines del finestró que feia servir de respirador.

Mentrestant a fora m’empassava un nou bocí d’entrepà, mentre pensava que aquella truita no valia res.