VOTS EN BLANC DE SUPERVIVÈNCIA

Seguint amb el comentari de les eleccions municipals, i sense ànims de monotemitzar-me, hi ha hagut un altre cas paradigmàtic, aquest cop en terres basques i, curiosament, també com a reacció al partit més “pop”. Ens situem en la bonica (amb la valentia demostrada i el ben posats que els tenen aquesta gent, aquesta plaça a mi sempre em semblarà bonica, malgrat que confesso que no hi he estat mai) localitat guipuscoana d’Aduna, població on degut a problemes de manca de temps per organitzar-se una candidatura de Bildu, només es va presentar el partit del Pepe, amb 7 regidors municipals en joc. En aquest cas, els regidors sí que es van votar a sí mateixos (¡faltaría más!), inclús van obtenir més vots que els propis – concretament 5 més, amb un total de 12 vots. La resta de la població, suposo que amb més indignació que sentit de la responsabilitat, va respondre a la crida de les urnes aconseguint un gens menyspreable 86,46% de participació. El recompte, però, amagava una sorpresa: a més dels 12 vots esmentats, hi va haver 1 vot nul i 287 vots en blanc (font: Ministerio del Interior), fet que ha suposat que els 12 vots populars representin només el 4,01% dels sufragis emesos i, en no arribar al preceptiu 5% necessari per a accedir a les regidories, no se’ls hi atorga cap regidor. El poble va respirar tranquil, s'havia fet la seva voluntat d'impedir que se'ls imposés una candidatura que, en ser l'única, ja es veia com a guanyadora. Així, doncs, podem dir, parodiant a Lope de Vega, que la rebel·lió de la ciutadania, unida davant la tirania i la injustícia va acabar amb la candidatura del Pepe, no desitjada pels seus veïns: Pero, ¿quién mató al concejal? El pueblo de Aduna, señor. Cual Fuenteovejuna de la era digital.

ABSTENCIÓ DE SUPERVIVÈNCIA

Després de les recents eleccions, hem pogut constatar que l’occident democràtic s’ensorra definitivament: mentre un moviment popular – res a veure amb el partit que porta el mateix cognom – anomenat “indignat” (indies pels amics) acampen a les places públiques demanant utopies amb missatges que semblen sortits de les galetes de la sort dels restaurants xinesos, tots els partits – inclòs el que porta el mateix cognom que el moviment – segueixen presentant candidats corruptes (o presumptes corruptes, si voleu que soni més irònic i divertit) que, curiosament, triomfen a les urnes no se sap si gràcies al populisme, la publicitat que en treuen als mitjans dels seus processos penals o als propis tentacles d’una corrupció feta a mida. I a més, tot s’hi val si a canvi dona vots; com si es tractés de vulgars Mourinhos, es dediquen a predicar la xenofòbia, el populisme, l’enfrontament, les falses acusacions, l’insult, la degradació... fins i tot hi ha qui ha gosat presentar un programa electoral!! I es que la política cada dia s’assembla més a la telebasura. O viceversa. Tot s’hi val per tal de tenir audiència. Tot s’hi val per tal de tenir vots. I per amagar la manca de lideratge i la grisor opaca de molts dels polítics actuals. I l’adotzenament dels votants, que també tenim una porció de culpa davant la situació actual. Pobres de nosaltres, sembla que el costat fosc de la democràcia s’ho està empassant tot...

Tot? No! Un llogaret del Priorat poblat per irreductibles catalans resisteix encara i sempre a la tonteria política. A la Vilella Alta s’hi van presentar dues candidatures fantasmes, una per part d’un dels grans partits –si, ho heu endevinat, el del cognom popular – i l’altra per l’universalment conegut Progrés Municipal (i no Puta Mare, com alguns havien pensat en veure les seves sigles), davant l’astorament dels veïns del municipi que no coneixien a cap dels dos alcaldables, que són de fora vila. Aquesta és una pràctica que acostumen a fer els partits, ja que sembla ser que l’Administració subvenciona els partits en funció de les candidatures presentades (sic). Doncs bé, animats per la seva poció màgica (i és que els vins del Priorat animen a qualsevol), van decidir no votar-ne a cap. I dit i fet. Els resultats han estat espectaculars: amb el 100% de l’escrutini realitzat, ha resultat una participació del 0%, el que atorga al PP 0 vots i el mateix nombre de regidors; a PM (que, recordem-ho, no significa Puta Mare) 0 vots i també 0 regidors; s’han registrat 0 vots en blanc i 0 vots nuls (font: Ministerio del Interior).

Davant aquesta situació, un, que és curiós de mena, no pot evitar plantejar-se algunes preguntes: si això es va determinar prèviament, es va arribar a constituir una mesa electoral? Perquè els pobres que els hi toqués anar, es devien avorrir una barbaritat. A més, aquella urna transparent i seductora els devia fer cants de sirena durant tota la jornada per atreure el seu vot; així, com devien vèncer les temptacions? Per que, és clar, les dades canten: no van votar ni els mateixos vocals. I els candidats? Per què no es van votar a sí mateixos? Probablement perquè ni tan sols estan censats a la Vilella Alta, una altra de les rareses permeses per la llei electoral. I es devien passejar pel poble, ni que fos d’incògnit, per veure si tenien alguna possibilitat de sortir escollits? Algú del poble volia anar a votar, però per por a ser l’únic i que se sapigués el seu vot se’n va estar? I ara que passarà a la Vilella Alta? Per què si els seus veïns i homònims de la Vilella Baixa són coneguts com “el New York del Priorat”, passaran a ser ells “Vilella Alta, Ciudad sin Ley”?

Caldrà estar al cas d’aquest singular episodi. De moment, portaveus molt qualificats d’ambdós partits s’han afanyat a anul·lar les respectives reclamacions presentades el dilluns sol·licitant que s’efectués un recompte dels vots, i s’han apressat a felicitar els seus respectius rivals per tan merescuda victòria.

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Richard Russo

"Va aparèixer a la classe aquella primera nit i es va col·locar al bell mig del seminari malgrat que el seu nom no apareixia en la llista de l’ordinador que tenia jo. Les classes sobre escriptura de ficció tenen molta acceptació i sempre queden alumnes en llista d’espera a gairebé totes les universitats, encara més si l’escriptor que les fa acaba de publicar un llibre, com havia fet jo la primavera anterior.

[...]

...la meva breu celebritat potser explicava la presència de la germana Ursula a la classe aquell primer vespre gelat del semestre de tardor, si bé ella no en va fer cap mostra, d’això, ni de reconeixe’m com a veí seu.

No, la germana Ursula semblava aliena no només a mi sinó a tot el protocol departamental i universitari. Quan va ser informada que la petició dels alumnes per fer el curs avançat d’escriptura de ficció es feia presentant una proposta manuscrita el semestre anterior, i que els requisits previs eren haver fet els cursos de principiants i intermedis, la germana Ursula no va qüestionar ni l’existència ni l’encert d’aquests tràmits. Tampoc no va recollir les seves coses per marxar, cosa que em va deixar en una situació curiosa. [...]

Després de classe, però, sí que li vaig explicar que seria molt poc professional per part meva deixar-la quedar al taller avançat de ficció. Fet i fet, ella va admetre amb total llibertat que mai no havia intentat escriure cap relat, cosa que, vaig explicar, la deixava en una situació de desavantatge extrem. El meu error va ser no deixar-ho aquí. El cas és que vaig continuar.

- En aquesta classe expliquem històries, germana. Som tots una colla de mentiders, aquí. L’única finalitat d’aquesta empresa és aconseguir l’habilitat d’inventar-se coses, de substituir la nostra pròpia veritat per “la” veritat. De fet, en aquesta classe ens estimem més una mentida ben explicada – vaig concloure, convençut que allò la dissuadiria.

Em va acariciar la mà, com s’acaricia la mà d’una criatura.

- No s’amoïni – em va dir, mentre es posava bé la toca per tornar a casa - . Tota la meva vida ha estat una mentida."

La filla de la puta i altres contes

La filla de la puta

Richard Russo

ANUNCI PER PARAULES

Entra en un bar, el de cada dia, i li demana un cafè a la Montse. Entre la fressa de la màquina que mol el gra i la música fresca que sona en algun aparell de ràdio ocult, no sent el comentari de la noia. Tant se val, deu ser una d’aquelles frases de bar entre cambrera i client, cordials i costumistes. Ella es resigna al seu silenci. L’aroma de torrefacte s’ha apropiat del local. Distretament, fulleja el diari. La noia li adverteix, mentre acaba de netejar uns gots, que és el d’ahir, el del dia encara no li han portat. No té cap importància, només és per distreure’s.

Les fotos semblen les de sempre, gastades i avorrides: polítics somrient en un míting, desgraciats amb la mirada endurida posant davant alguna catàstrofe, soldats en guerra. Fets molt llunyans, anècdotes més properes, entrevistes a suposats famosos que no havia vist mai. El temps, l’economia, els esports... s’atura en els anuncis per paraules. Sempre li ha agradat fer una ullada ràpida, mai no se sap què s’hi pot trobar. I de sobte, el veu: entre l’abundant oferta immobiliària de pisos, oficines i locals comercials sense traspàs, al costat d’una vident que anuncia un vanitós i poc creïble 100% d’encerts en els seus vaticinis del futur, per sobre d’homes i, sobretot, dones que comercien amb els seus cossos per a aquells que els vulguin arrendar per a perversions diverses, a tant l’hora; abans que les ofertes de cotxes atrotinats a bon preu i després de les ofertes de classes de repàs per part d’estudiants universitaris i de crèdits miraculosos que prometen rescatar a les seves víctimes de la ruïna dels números vermells, el veu. És un anunci tímid, però dolç, amable, arraulit a la cantonada superior de l’esquerra de la pàgina: Poemas Laura. És un anunci de venda personalitzada de poemes. Somriu. De sobte, aquelles lletres blanques sobre fons negre li han donat com una mena d’escalfor que li alegrarà el dia, i té una sensació com la de quan era nen i la mare l’abraçava, de il·lusió i d’esperança; li agrada l’aire despreocupat i creatiu malgrat que estigui camuflat sota un to mercantil.

Li ensenya a la Montse. Mira que curiós, o alguna expressió similar. Ella se li acosta, des de l’altra banda del taulell, i mira les lletres blanques per un instant. Després, aixeca el cap i se’l mira a ell, i ell se n’adona d’alguna cosa, i es miren per uns instants les pròpies mirades, i la Montse intueix que després de tant de temps per fi se n’ha adonat. Després de pagar la consumició, s’endu aquella mirada de color d’avellana gravada a la memòria, l’anunci de venda de poemes a la butxaca, i la sensació de que alguna cosa ha canviat a la seva vida.


NOTA: L'anunci que il·lustra aquest text és totalment real. Ha aparegut aquesta setmana al núm. 54 del setmanari "La ciutat de Tarragona". Ignoro totalment qui és aquesta Laura, però si necessiteu dels seus serveis, podeu provar de trucar-la i m'ho expliqueu.

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Enric Casasses

Per què escric?

"Per poder pensar, per no passar per ull, perquè no sigui dit, per arribar al pot de la confitura, per compromís, perquè sí, per ressuscitar els vius i els morts, per casualitat, per no perdre el fil, perquè estava escrit, per embolicar la troca, per elevar un misto cremat en homenatge a la universal estrella apàtrida catalana, per elevar la temperatura, per participar-hi, per fugir-ne, per quatre pessetes, perquè no tinc cua, perquè algú bé hi ha de posar la cara i dir-ho, perquè si no no sé qui som ni què representem, perquè em foten crits, perquè m’estimen, per renegar de tot i de tothom, perquè tires la pedra i qui sap on va, perquè no pot ser, per fer-te companyia, per ara, per tota una sèrie de circumstàncies que no cal explicar, perquè ni el bosc ni l’asfalt no esborrin el camí de casa, per una mena d’insatisfacció universal, perquè he vist reflectits a un vidre els dits d’un vell que ballaven un instant damunt la porta quan entrava al menjador, perquè t’hi fixis, perquè no es pot enterrar la veritat, per escriure’t i perquè tu m’ensenyes, mira: llamp, llet, llit, llot, llum."

El poble del costat 
Perquè escric?
Enric Casasses

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT. TERRIBAS Vs. MOURINHO

(Por que tudo isso. Terribas Vs. Mourinho)

El terrible però apassionant diàleg entre l’actual directora de TV3 i l’esperpèntic entrenador del Reial Merengue.

(O diálogo terrível, mas fascinante entre o treinador do atual diretora de Merengue TV3 Real il'esperpèntic.)

-Vostè ha manifestat recentment que només es pregunta per què... i això, per què?

-El perquè jo em pregunto per què no té cap importància. El que realment és rellevant és el per què que jo em pregunto en sí mateix.

-I això per què?

-Per què què?

-Per què el per què que vostè es pregunta és el més important?

-I per què ho vol saber?

-Perquè per que el per què sigui el per què més important, bé hi ha d’haver un perquè. O no?

-Em... no sabria que dir-li. Em podria repetir la pregunta?

-Per què?

-Per què què?

-Per què vol una repetició, si en viu s’ha vist clarament que no sap per on va?

-Perquè jo sempre acabo amb 10!

-Jo també vaig acabar amb un 10. Vaig ser la primera de la promoció.

-I per què?

-Per què què?

-Per què m’ho diu això?

-Per què Mou diu això!

-Ei, no, un moment, en Mou sóc jo.

-No, vostè és la Terribas. Jo sóc en Mou.

-No, no, compti els guionets. Se suposa que comença preguntant sempre la periodista, i cada guionet és una persona diferent. Així, és evident que jo sóc...

-I per què ha de ser així?

-Per què què?

(...)

Com que això seria una mena de bucle que podria fer perillar l'estabilitat de l'univers (que és la típica excusa de quan un té ganes d'anar-se'n a dormir), l'autor abandona el diàleg. De totes maneres, podeu veure més per quès aquí.

Avís: aquesta entrada del bloc és pura ficció. Qualsevol semblança amb la realitat és pura mala idea.

 

(Atenção: post deste blog é pura ficção. Qualquer semelhança com a realidade é pura má idéia.)