diumenge, 27 de febrer del 2011

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: J. M. Coetzee



Ja són sis pàgines, i totes sobre un home que no has conegut ni coneixeràs mai. ¿Per què escric sobre ell? Perquè és i no és jo. Perquè en la mirada que em dirigeix em veig a mi mateixa d’una manera inexpressable. Altrament, ¿què seria el fet d’escriure sinó una mena de lament, ara alt, ara baix? Quan escric sobre ell, escric sobre mi mateixa. Quan escric sobre el seu gos, escric sobre mi mateixa; quan escric sobre la casa, escric sobre mi mateixa. Home, casa, gos: és igual la paraula, a través d’ella t’estenc una mà. En un altre món, no necessitaria paraules. Em presentaria a la porta de casa teva. “T’he vingut a veure”, diria, i no caldrien més paraules: t’abraçaria i seria abraçada. Però en aquest món, en aquests temps, m’he d’adreçar a tu amb paraules.

L'edat de ferro
J. M. Coetzee

dimecres, 23 de febrer del 2011

CONEGUT I DESCONEGUT



Un senyor.

Un senyor amb abric.

L’expressió “un senyor” és freda, distant, vaga, indefinida. Però aquest senyor, gairebé segur, té un nom. I aquest nom potser ens l’identificaria com algú conegut.

Un senyor amb abric plorava enmig del carrer, palplantat com un arbre oblidat o com un fanal rovellat, sacsejat pel fort vent de febrer, aquell aire gèlid que segurament també té un nom, i que potser si el sapigués el podríeu reconèixer.

El carrer té un nom. És el carrer Foix, el que va del Mercat Vell al monòlit al Puig desconegut, aquell monument estrany dedicat a algú que es deia així de cognom, i que la memòria popular ha perdut, malgrat el recordatori de marbre i bronze, i la història local també, des que es va cremar a mitjans del segle XIX l’arxiu municipal. Sense qualificatius. Allí on defequen, inconscientment o no, multituds de coloms bruts i voladors.

El carrer Foix té un nom complert: Carrer Marcel·lí Foix, però no és massa conegut; de totes maneres, ja és un nom; perquè, què és una història sense noms? Malgrat tot, ningú no seria capaç d’identificar físicament com era aquest senyor, ni què va fer perquè se li posés el seu nom a un carrer.

Al nostre senyor amb abric sí. Se’l pot identificar físicament. Allí s’està, al bell mig del carrer. També podem saber què fa: plorar.

El senyor amb abric que plora enmig del carrer Marcel·lí Foix fou molt important, en un altre lloc i època. No us sabria pas dir quins.

Però tot i no saber el nom del senyor amb abric, del vent gèlid del mes de febrer, de l’època en que el senyor fou important, ni el lloc on s’ho considerava, així com per què carai plorava el senyor amb abric palplantat en mig del carrer, del qual us en sabria dir que era el carrer Marcel·lí Foix que va del Mercat Vell al monòlit al Puig desconegut el qual i com el seu mateix nom indica ningú no coneix i no en sap donar raó, no trobeu la situació grotesca i que pagava la pena de parlar-ne?

Només queda per aclarir una dada que se’ns escapava, però que per la seva pròpia evidència ha estat possible d’aclarir: per què el senyor que plorava en mig del carrer Marcel·lí Foix portava un abric?

Per que, com tothom sap, portar més d’un abric alhora és, a més de força incòmode, socialment reprovable.

dimecres, 16 de febrer del 2011

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Neus Canyelles



"- No sé què em passa. Vull escriure. Ho vull realment. No pens en altra cosa, de fet.

- I...?

- Em pas el dia cercant alguna excusa per no fer-ho. M’agradaria que m’entenguessis. El cap em pesa; però després no passa res. M’assec al sofà i perd el temps en coses absurdes. Per exemple, preparar la llibreta de notes, que per descomptat és plena de notes, i començ a llegir-les. M’aixec a preparar la màquina d’escriure i pas per la cuina. Agaf un tassó de vi i se m’oblida que he preparat la màquina. Aleshores torn al sofà i pos la ràdio o agaf una revista absurda de moda. I mentre em vaig empassant tot el vi pens que no tenc res important a escriure. Que res del que he anotat no té sentit. Que no m’importa gens. Que escriguin els altres. I ja està.

Ell em mirava atentament i jo m’adonava que no el commovien gens les meves paraules. No em va renyar.

- T’entenc.

- Només em dius això?

- Això és molt. Qualsevol entén una escriptora boja com tu...

- És que si fos perruquera tampoc no tendria ganes de pentinar.

Va riure una mica.

- Ja t’he dit que t’entenc. No em posis més exemples.

Em vaig beure tot el xampany. Després vaig fer-li una pregunta.

- I tu que fas?

- Ja ho veus. La bugada, per exemple."

Teníem cases noves
L’alè del búfal a l’hivern
Neus Canyelles

dilluns, 14 de febrer del 2011

SINCERITAT



Diuen que només els nens i els borratxos diuen sempre la veritat. Per això a la nostra societat li sembla tan lleig donar a beure alcohol a la canalla: tanta sinceritat en aquest món mentider ens aclapararia.

diumenge, 13 de febrer del 2011

ESGLINAMENT A LES RESTANQUES



Al capvespre, les restanques estan tranquil·les en aquesta època de l’any. Només algunes respíndoles s’escaramussen entre els samdes, mentre les glossolàlies udolen en algun indret llunyà, cap a les estòmades. M’endinso en els lonabarsos, pregant per no topar-me amb cap antístrofa. Són freds, i la seva humitat em refreda els pintals. Sort de les botes d’aigua. Recordo el darrer cop que vaig venir, sense botes, i vaig acabar peristil·lat fins ben bé els capiolls, sobretot l’esquerre, que encara em risculenga de tant en tant. Avui, per sort, he vingut força pitufat. O molt barrufat, per dir-ho en altres paraules. Resto quiet, esperant la pressa. Alguna cosa es mou entre els creons, i una mena de canístula freda em recorre l’emoperi. Disparo, pensant que podria ser un glasgui o, si hi ha sort, fins i tot un clerull, i una mena de crit procaïc clama entre les espigades tovapames. L’he tocat i m’ildanejo amb la possibilitat de que sigui un clerull; això seria fantabulòs, fa molt de temps que no n’aconsegueixo cap i només de pensar-ho, se m’omplen els trepats de tissonenques. M’acosto a la meva pressa, però resulta que no és més que una botolla aquàtica. Entre avergonyit i emprenyat, llenço el seu cos entre les tovapanes que, indiferents, s’espliasen sota la pingastra verda i selòdica.

Joronya que joronya, em dic a mi mateix, i la meva veu em sona grèmia en mig del silenci. Decideixo avançar una mica més, tot i que ara la llum ja gairebé s’ha extingit, i pot resultar perillós. L’avi ja m’explicava, de petit, que molta gent ha acabat galionda en aquestes mateixes restanques, però penso orgullós que això només els hi passa als demés, que no són tan eixamats com jo.

Però aviat me n’arrepenteixo. L’aigua m’esglinda i noto que les podingues em fallen. Miro de retrocedir, i ensopego. Caic pesadament a l’aigua gèlida i penèsdica, i miro de remussar per esblandir el cuplantecs, però el pes del fugami m’ho impedeix i m’arrossega cap el fons. Abanibí abonebé! – crido desesperat, tot i saber que difícilment algú em podrà sentir. Ho torno a provar– aserejé, aserejé!!– mentre m’empasso els primers glops d’aigua.

L’últim que penso abans d’ofegar-me, angoixat, és que ja mai no podré esbricolar les cofaines dels bancans; ni, òbviament, les dels imells, és clar, però aquesta manca d’esbricolació ja no em neguiteja tant: al cap i a la fi, tots els auanbabulubes fan balambambú.

dilluns, 7 de febrer del 2011

TRISTA SOLEDAT



Matí. El sol es lleva estirant-se, mandrós, lleugerament envermellit: acaba de recordar un somni picant que ha tingut aquesta nit. Vergonya, pudor. Mandra.

Despertador. So electrònic, invariable, intermitent, trepanador. Estranya màquina, penses. Desvetllar-se. Llevar-se. Dutxar-se. Esmorzar. Vestir-se. Pentinar-se. Plorar: vessar llàgrimes, sanglotar, ploramiquejar, enllagrimar-se. Tristesa: cada dia igual, igual que ahir, que abans d’ahir, que la setmana passada, que abans de la setmana passada, igual, i són ja molts dies.

Soledat: trobar a faltar alguna cosa, trobar-ho a faltar tot. Saber que estàs sol en aquest món, sol com quan vas néixer, sol com quan moriràs. Simultàniament, però, absència omnipresent. La soledat és a l’interior del teu cor, al costat buit del llit, sobre la taula on suques les magdalenes en el cafè amb llet tebi del matí, davant una cadira buida que hauria d’ocupar algú... sensació d’abandonament: anacoreta, ermità, asceta. Com Gary Cooper davant del perill. Com l’amant inoportuna d’en Sabina. Com les millors pàgines de Victor Català. Celibat.

Puges a l’autobús. El conductor deixa anar un renec i engega. Les portes es tanquen soles darrera teu. Piques el bitllet en una estranya màquina. Seus – has tingut sort, avui va mig buit, però això incrementa la sensació de vacuïtat.

Arribes al despatx, la secretària et diu bon dia mentre t’assassina amb la mirada. Té uns ulls blaus preciosos. Gèlids, per cert. Ningú no et porta un cafè, com a les pel·lícules. Papers. Muntanyes de papers. Burocràcia. Engegues l’ordinador. Tecleges la clau d’accés: *******. Rum-rumeja. Diu OK, que vol dir entesos, d’acord. Piques al teclat estranyes paraules que no signifiquen res, però que paradoxalment l’ordinador entén: 2011_exp_k1 en Excel, Intro, F5... estranya màquina, penses en veu alta.

Et preguntes si no t’estàs “amaquinant”: llevar-se, subprograma d’higiene i nutrició, subprograma de transport, programa de resoldre problemes a base d’omplir fulls de paper i memòries USB, nou subprograma de nutrició, subrutina de descans – vuit hores, és a dir, quatre cents vuitanta minuts – trencada pel despertador: so electrònic, invariable, intermitent...

No, encara hi ha una cosa que et separa de la màquina: la teva infinita tristesa, que ha niuat en el teu interior. Mentre l’ordinador, insensible, et demana:

1 – Reintentar?

2 – Reiniciar?

3 – Cancel·lar?


dijous, 3 de febrer del 2011

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Paul Auster



"Vaig posar un cartutx de tinta nou a l’estilogràfica, vaig obrir la llibreta per la primera pàgina i vaig mirar la primera línia. No tenia ni idea de com començar. L’objectiu de l’exercici no era escriure res en concret sinó demostrar-me que encara podia escriure – la qual cosa volia dir que tant era el que escrivís, mentre escrivís alguna cosa. Qualsevol cosa hauria servit, qualsevol frase hauria estat tan vàlida com una altra, però, tot i així, no volia encetar aquella llibreta amb res estúpid, de manera que vaig esperar el moment oportú mirant els quadrets de la pàgina, les línies d’un blau tènues que quadriculaven la blancor i la convertien en un camp de caixetes idèntiques, i mentre deixava que els meus pensaments entressin i sortissin d’aquells closos lleument traçats, em vaig recordar d’una conversa que havia tingut amb el meu amic John Trause feia un parell de setmanes.

[...]

Però aquell matí, mentre estava assegut a l’escriptori per primer cop després de gairebé nou mesos, mirant la llibreta que acabava de comprar i esforçant-me per trobar una primera frase que no em fes vergonya o no em desanimés, vaig decidir donar una oportunitat a l’episodi d’en Flitcraft. No era més que una excusa, una recerca per trobar un inici. Si podia apuntar un parell d’idees mínimament interessants, almenys podria considerar que era el començament, encara que ho deixés córrer al cap de vint minuts i no ho tornés a tocar. Així doncs, vaig destapar l’estilogràfica, vaig posar la punta a la primera línia de la primera pàgina de la llibreta blava i vaig començar a escriure.

Les paraules van venir de pressa, fàcilment, sense exigir gaire esforç. Era sorprenent, però només de moure la mà d’esquerra a dreta semblava que la paraula següent ja era allà, esperant sortir de la ploma."

La nit de l'oracle
Paul Auster