THE SANT JORDI'S RESSACA

Gairebé sempre que llegeixo alguna obra que és un fenòmen editorial (no cal que en citi cap, tothom en tindrà algun al cap) o que ve avalada per algun dels grans premis del pais (aquí la llista seria inacabable) em decep profundament. I tot i que en principi pensava que era un problema d'expectatives, he acabat creient que és el model de novel·la guanyadora, segons les males llengües escrita per encàrrec, tallada per patrons similars que inclouen uns valors correctes dels personatges, si més no dels protagonistes, una acció asèptica i insípida i un llenguatge simple i planer, a vegades amanides amb un esquer argumental que després no acaba de quallar.

I des de la meva més absoluta ignorància de l'ecosistema editorial, se m'ocurreixen dues possibles causes per a aquesta mediocritat literària: o bé s'han acabat els grans escriptors i les idees més o menys brillants (tot i que, com diu el famós guionista Doc Comparato, totes les històries ja han estat explicades, només canvia la manera com les expliquem), o bé és un resultat buscat expressament per les grans editorials per tal de rendibilitzar un producte que satura el mercat, una simple operació de marketing, mirant d'arribar al màxim número de consumidors potencials.

Possiblement, la realitat s'amagui en una teoria eclèctica a mig camí entre les dues exposades i esquitxades de moltes petites causes i raons a afegir.

Això no treu, però, aquest sentiment intermitent de decepció en la seva lectura.

Per cert, a la foto que encapçala aquestes línies, jo sóc el primer per la dreta, per si la voleu penjar a la paret i jugar a tirar-me dards.

UNA NIT A L'ÒPERA (IV i prou)

Final

En sortir de l’edifici, com si tots fóssim una mica la Ventafocs en tocar les campanades de la mitjanit, la màgia es dispersa ràpidament. Un venedor ambulant amb un cistell gegant carregat d’entrepans, esgota el seu producte en pocs minuts. Les dones elegants i els homes sobris masteguen el pa i l’embotit amb fruïció i ansietat. S'engrunen els teixits nobles i les sabates de xarol enllustrades per a l'ocasió. Apareix l’autobús de la línia 100 que, segons totes les guies de la ciutat, constitueixen una manera agradable, còmoda i econòmica de visitar els principals punts turístics de la ciutat entre Zoologischer Garten i Alexanderplatz, i allí ens barregem part de la selecta audiència del Staatsoper endiumenjada i enjoiada, amb els cridaners turistes, majoritàriament espanyols que aprofiten, com nosaltres, els dies de la Setmana Santa, bevent refrescos en llauna i carregats de bosses i motxilles.

El silenci respectuós per la música de l’òpera es converteix en una explosió d’expressions espontànies, però a les meves orelles encara ressona, i ho farà tota la nit, el so dels aplaudiments entusiasmats.

TAULETA DE NIT: El sabotatge amorós, d'Amélie Nothomb

Amb l’Amélie tinc un problema de consciència: per norma general, no m’agrada gaire el que escriu (amb l’honrosa excepció de Diari d’Oreneta, que estava bé) però m’encanta com escriu, tant per l’absolutisme i el convenciment d’unes reflexions absurdes, que afirmades per qualsevol altre autor podrien semblar estúpides (la rotunda necessitat de la guerra amb els nens de l’Alemanya oriental o el convenciment irracional de ser mereixedora del Premi Nobel de Química, se m’acut com a exemple) com per l’estil directe però en cap cas exempt d’un component literari molt potent.

Aquest problema se’m planteja des de l’inici: m’ha costat entrar en la història (igual que em va passar amb Metafísica dels tubs i, sobretot, amb Biografia del hambre (ignoro si hi ha versió en català) però un cop dins, gaudeixo molt llegint els seus escrits. És com banyar-se al mar, costa entrar i l’aigua sempre sembla freda, però un cop t’hi has llençat, tots els prejudicis inicials desapareixen.

En acabar el llibre, però, no puc evitar aquesta sensació tonta de no saber ben bé què és el que m’han explicat i, encara pitjor, per què m’ho han explicat.

UNA NIT A L'ÒPERA (III)

Eugene Onegin

Els llums s’apaguen i les portes d’accés, focus de llum indirecta, es van tancant una a una, en una rutina que podria formar part d’una coreografia apresa. Els ulls s’acostumen a la foscor. Aplaudiments a cegues, com per encoratjar als músics i els cantants a fer una feina ben feta; també són aplaudiments d’autocomplaença, que expressen que el públic està a l’expectativa disposat a gaudir d’un bon espectacle. Tots plegats, a banda i banda de la caixa escènica, estem preparats.

La música esquerda el silenci amb timidesa però com en una inèrcia física, poc a poc, progressivament, va agafant embranzida fins apoderar-se de la sala. L’escenari s’il•lumina lleument, sobre una figura femenina que, en blanc i negre, resta estudiadament immòbil de cara a la platea i ja no existeix res més al meu voltant, ja no hi ha gent en altres butaques, ja no sóc a Berlin, ni tan sols estic en aquest món.

La veu de la soprano arrenca, i s’imposa fàcilment sobre l’orquestra que, acovardida, abaixa el to, i aquelles veus poderoses s’apoderen de la música i, agafant-la de bracet, l’acompanyen per tots els racons del teatre, ens acompanyen a tots els presents, en una passejada desenfadada i familiar.

L’escenografia és austera però efectista, i el muntatge modern fins a extrems d’experimentals –sempre tenint en compte que es tracta d’una òpera.

Vestits en blanc i negre, com pintats amb brotxes gruixudes, maquillatges grotescos, moviments gestuals representatius, passes imperceptibles, microscòpiques però constants, que fan aparèixer i desaparèixer els personatges sense que, en realitat, hagin aparegut o desaparegut. Cadires de fusta que ballen o volen, jaquetes que dibuixen a contrallum figures que no representen res o, el que és el mateix, que ho representen tot.

Lletres en rus subtitulades en alemany... però no importa, el que importa és sentir-se part de la màgia blanquinegra que s’està generant arropada per les veus avellutades i imponents d’ells, agudes i poderoses les d’elles.

En un moment donat, miro distretament el rellotge i no m’ho puc creure: pensant que hauria passat un quart d’hora, me n’adono que s’ha convertit en hora i mitja. I l’espectacle segueix encara una bona estona, i crec que m’hi podria passar la resta de la meva vida mirant-lo.

UNA NIT A L'ÒPERA (II)

Staatsoper

La façana és discreta, però en passar el llindar, una bafarada de luxe caduc, d’ostentació descascarillada omple els pulmons i l’avidesa de les nostres llambregades. Els daurats ja no tenen la lluïssor que se’ls hi suposa, i el brillant dels marbres s’ha convertit en un refulgent mate. Amb el públic que ens envolta passa una mica el mateix: joies i elegància sobre cossos septuagenaris, gastats.

Recorrem sales i espais, on gent se saluda amb fredor germànica mentre fan un aperitiu a base de vi blanc. Pugem i baixem escales de pompa vetusta. Les olors són d’ambientador discretes i les sensacions són capritxosament contraposades, sabent que aquell és exactament el lloc que ens correspon, i ens sentim còmodes entre la jet set berlinesa, mentre alhora no desitgem altra cosa que sortir corrents de tota aquella hipocresia.

Un cop asseguts, constatem la petitesa de la sala de butaques. Me la imaginava més gran comento parodiant aquell personatge de Oh, Europa, la celebrada sèrie de Dagoll Dagom de fa uns anys. En contraposició, l’alçada de la sala em deixa meravellat. L’espai és ple com un ou i milers de converses creuades en alemany omplen l’espai sonor i les nostres oïdes, mentre, expectants, esperem pacientment l’inici de la representació.

BLANCA

Avui, aquesta matinada, has obert els ulls a la vida; has canviat definitivament, sense saber-ho, l’existència d’aquells que t’hauran d’acompanyar al llarg dels teus primers anys. Ara, com el teu nom, ets un mantell de neu verge, un núvol d’estiu, un full immens en blanc sobre el qual hi gargotejarem apunts, records, imatges, experiències... tens una dura tasca per endavant, ho has d’aprendre tot, absolutament tot per, amb el pas del temps, anar-te individualitzant, fer-te personeta fins que puguis arribar a assumir graus d’independència que et portin a ser autònoma en aquesta vida d’alegries i patiments. Però ara mateix és tan difícil imaginar-ho... et veiem amb les teves parpelles closes i posat de reflexió, dolçament escabellada, mentre els teus ditets, fràgils i arrugats, de pell rosada, delicada, s’obren i es tanquen com volent agafar el teu destí invisible.

Però has de saber que malgrat que fins avui no hagis obert els ulls, has estat molt present entre nosaltres, la teva gent, des de fa mesos: la Júlia i la Sara no han parat d’anomenar-te, pendents de tenir una nova cosineta i de saber-ho tot de tu, i especialment la Sara, ja que per a ella marques la fi de la seva època de bebè, ara ja no és la petita de les cosines, el simple fet d’haver nascut tu l’ha impulsat fins a esdevenir una nena gran. Ara, com et passarà a tu, com ens ha anat passant -i ens seguirà passant- a tots a la vida, ella ha d’assumir un nou rol, que es completarà quan, a partir de setembre, comenci l’escola dels nens grans, com diu ella, i abandoni la llar d'infants.

Per als avis ets la cinquena néta, una efemèride potser poc espectacular –repetir per cinquena vegada no és una gran referència-, però ets la petita, i la filla del fill petit: t’enduràs tots els afalacs i totes les atencions, el fet de ser la cinquena no treu que ets la darrera i, per tant, la protagonista absoluta a partir d’ara, relegant a la resta a un segon pla (compte, no menystingudes, sinó amb un reconeixement a la seva petita autonomia).

Per als teus pares, filtrat des de la meva experiència com a pare, et puc explicar que fins ara les seves vides han estat insignificants i que tu les has omplert de contingut, que el seu motiu ara per viure és el de cuidar-te, defensar-te i ensenyar-te, mentre tu, que ho tens tot per aprendre, els hi ensenyaràs sentiments i instints que tenien adormits a dins seu.

Així doncs, senyores i senyors del món mundial, els hi presento a la Blanca. Sigues benvinguda entre nosaltres!

UNA NIT A L'ÒPERA

Prèvia

El vestit és fantàstic i tu resplendeixes com una paleta de colors freds sobre els marrons i grisos i blancs de l’habitació de l’hotel. Se’t veu feliç i jo penso que m’agradaria veure’t sempre així, no per la roba, sinó per la teva expressió, plàcida i resplendent. Em demanes, coqueta, que et faci fotos. De totes maneres, te les hagués fet igual.

Agafem un taxi a la porta de l’hotel, i en fixar-me en el nom de la placa de la llicència, veig que pel nom, el conductor és rus, probablement. No puc evitar pensar en la paradoxa de que un rus que s’ha vist obligat a emigrar i guanyar-se la vida com pot en terra estranya ens porti, pels carrers de la capital alemanya, a veure l’obra d’un altre rus, un geni de la música de tots els temps.

BERLIN A LES 19:00 h

La primera imatge és lletja, ferro rovellat i panells de vidre brut. L’estació d’Alexanderplatz no té cap atractiu per molt que un s’hi esforci. Ni observada des de les seves entranyes, ni perfilada des de l’exterior de la mateixa. L’accés a l’hotel es fa a través de la plaça, concepte bastant estrany en la ciutat ample i de línies rectes, la mateixa plaça no es troba definida, amb edificis en el seu centre, l’estació en superfície, tramvies travessant-la horitzontalment i la gran torre de comunicacions perforant-la verticalment, ambdós silenciosament. L’ambient és més humit que fred, però la temperatura és més baixa i fa aixecar al viatger les solapes de l’abric per protegir-se el clatell. En un racó, davant un centre comercial del tipus corte inglés, paradetes artesanals i de menjar, una barreja d’olors tradicionals i d’exòtiques, igual que la barreja de músiques de cada barraca i de l’escenari en viu. Música de guitarra, aroma de llenya i salsitxes i pa torrat, sons d’acordió amb curry i formatges, i el soroll de les rodes de la maleta travessant el paviment. L’entrada a l’hotel és sòrdida, flanquejada per un bistro trattoria i un Burger King, amb un mostrador encongit amb un mostrari de postals per als turistes al final, que confonen al viatger.

Els ascensors es desplacen a velocitat supersònica, després la maleta roda amortida sobre la moqueta. Habitació 833: la primera impressió és decebedora per la mida i per la manca de les vistes panoràmiques sobre la ciutat que anuncia la publicitat (fet i fet, uns altres edificis grisos, probablement d’oficines, i les obres d’un aparcament subterrani). Després, en instal·lar-se, el viatger constata que tot el que té de petita ho té de confortable, no és la típica habitació despersonalitzada d’hotel, i s’hi sent a gust.

En sortir, després del ritual de desfer la maleta, ja s’ha fet fosc. La foscor de la primavera berlinesa és, òbviament, més fresca que la obscuritat de l’entretemps mediterrani, i tot i que la temperatura ha seguit descendint, segueix sent suportable. Un tomb per la plaça constata una nova decepció (tot i que en la resta de dies, només se’n produirà una altra, tota la resta serà admiració i plaer per als sentits): el rellotge mundial no deixa de ser una cosa anecdòtica, un objecte absurd i inintel·ligible, i no la meravella que anuncien les guies turístiques. Un breu passeig per Nikolaiviertel (barri de Sant Nicolau), passat l’Ajuntament vermell, ens reconcilia amb l’objecte del viatge per sobre de les seves molèsties: pas curt, calma silenciosa, recolliment, observació àvida de les arquitectures desconegudes, especialment la màgia de la Nikolaikirche o església de les dues punxes, dels paisatges urbans tradicionals, cosa poc freqüent en un Berlin constantment reconstruït. Un sopar tradicional i poc saludable en una taverna plena de turistes (currywurst i cervesa) i un cambrer entre malcarat i passota, que ens reclama que els seus serveis no estan inclosos en el compte amb una targeta de color taronja llampant, per acabar desfent el passeig de bracet, com dos nuvis que s’acaben de retrobar.