divendres, 29 de gener del 2010

LA LLEI I LA TRAMPA: Historia de delfines




"Muchos son los que creen que los delfines tienen una lengua propia y que son capaces de entenderse con la gente. Es bien conocida en Asturias la pelea que tuvieron los marineros de Candás con los delfines, que entraban en el pueblo a estropear la pesca. Les pidieron de todas las maneras que marchasen mar adentro, pero aquellos delfines se empeñaron en quedarse y los marineros no tuvieron más alternativa que meterse en pleitos con ellos. Subieron a un cura a una barca, que iba a hacer de juez, y nombraron un abogado defensor de los delfines y un fiscal acusador. El juicio fue inapelable: los delfines tuvieron que abandonar aquel puerto para siempre jamás, y al parecer andan todavía diciendo que nunca más se meten en líos de abogados."

Historia Universal de Paniceiros
Xuan Bello

dimarts, 26 de gener del 2010

L'HOME ESTÀTIC




Quiet, de Màrius Serra

Vaig començar a llegir desordenadament aquest llibre un dissabte al matí a la biblioteca infantil, després de la sessió de conte i mentre la Júlia s’entretenia dibuixant i retallant. El vaig agafar despreocupadament d’un prestatge amb el cartell “Novetats”, en vaig llegir algunes pàgines d’aquí i d’allà, i el vaig trobar esplèndid i emocionant, sense caure en la tragèdia i l’autocomplaença. Em mirava de cua d’ull la meva filla i no podia evitar de sentir-me confortat pel fet de que sigui tan normal. Després, quan el llibre va caure a les meves mans uns mesos després, vaig descobrir que el propi llibre es basa en textos desordenats cronològicament.

He sentit sovint al Màrius Serra parlar apassionadament per la televisió i la ràdio (qui no intenta resoldre de tant en tant els seus enigmàrius del matí de Catalunya ràdio) i sempre havia envejat a un paio que, com ell, es pogués guanyar la vida jugant i donant-li tombs del dret i del revés a les paraules, fins arribar a ser un autèntic savi en la matèria. Més que un lletraferit, es podria dir d’ell que és un paraulaferit. Això em va incitar a fullejar el llibre. Bé, això i un petit espai de promoció en algun programa de televisió on apareixia explicant les motivacions del llibre, travessant un parc tot empenyent una descomunal cadira de rodes amb el seu Llullu a sobre, un nen de 8 anys nascut amb paràl·lisi cerebral, afanyant-se per parlar a la camera sense que es notés l’esforç de desplaçar aquell tanc pels camins de terra enjardinats. Una imatge colpidora que presagiava uns textos plens de patiment lacrimogen i desesperació frustrant. Però res de tot això ho trobem en els seus escrits. Hi ha patiment, sí, però és un patiment resignat, gairebé objectiu, si es que això és possible. I també desesperació, però passada per una pàtina de distanciament que li fa agafar un puntet irònic, fins i tot amb una pàtina ocasional de cinisme (com les descripcions del fabulós hospital de Venècia o la visita a la consulta del magnoterapeuta). També hi ha ràbia, a vegades continguda, d’altres no tant, una ràbia despullada i sana, contra tothom i contra ningú. I després, tractant-se d’en Màrius Serra, no hi podia faltar la part de joc: el seu Llullu, impedit des del propi naixement, corrents per les pàgines de la segona part del llibre, com si es tractés d’un dels protagonistes de Chariots of Fire (la comparació és del propi Màrius), inspirat en un “flip book” que reproduïa l’escena en que se secciona amb una navalla un ull de cavall del film Un chien andalou de Luis Buñuel, mentre el text reflecteix un joc de paraules honest i poètic.

En fi, un llibre agradable de llegir i de jugar-hi malgrat el seu contingut; senzill i lleuger, però contundent.

Tot i que sé que el Màrius probablement mai no llegirà aquestes paraules, m’agradaria deixar-li un missatge: que sàpiga que ara ja no l’envejo, he despullat aquest mot de totes les vibracions negatives inherents a aquest concepte, i ara ja només l’admiro. I ell que coneix específicament el valor de les paraules, si ho llegís, sabria que això és pujar un parell d’esglaons dins la meva escala de valors personal.

Per paradoxes de la vida i obligacions paterno filials, he acabat el llibre un diumenge al matí en una d’aquestes cafeteries amb zona lúdica infantil, entre crits i rialles de criatures entre un i sis anys, calculo jo. A fora el dia és espès, uns núvols enfosquits i densos amenacen amb trencar-se en llàgrimes metereològiques. Sento al meu interior una barreja de sentiments estranya, també força ennuvolada i amb la mateixa tendència plujosa, mentre miro les nenes jugar despreocupadament. El Llullu ni recorda ni oblida, però a través de les paraules de son pare, ha sabut tocar-me alguna cosa dins meu. En tancar el llibre, la Sara ha vingut plorant, sembla ser que algun nen, tot jugant, l’ha empès i ha anat per terra. L’abraçada que li he fet, forta, molt forta, l’ha consolat quasi tant com m’ha reconfortat a mi.

dilluns, 25 de gener del 2010

CÀPSULA DEL TEMPS





Feia temps que em rondava pel cap el fet d’encetar un bloc, sense cap ànim de res més que el plaer de picar tecles i ordenar, en certa manera, les converses interiors que mantenen la intel·ligència amb la inconsciència, el sentit comú amb la improvisació, o la clàssica entre raó i sentimentalisme.

I vet aquí que a més de les primeres obstruccions tecnològiques, he anat a topar amb les barreres psicològiques que imposa el fet de batejar alguna cosa amb un nom: lluny de voler posar-li a la criatura alguna cosa asèptica i correcta del tipus “el bloc de X”, buscava un nom que fos títol, una marca reconeixible que, a més, pogués arribar a ser reconeguda. La meva primera voluntat era fer una petita investigació sobre el tema, però, ja se sap, les obligacions diàries diluïdes en una certa dosi de mandra, m’han fet arribar a creure que no calia, que la creativitat ha de ser més espontània.

Així, he acabat barrejant els conceptes de “rebost”, com a espai destinat a guardar aliments, i que cadascú si vol, faci un exercici de reflexió sobre què és el que l’alimenta, i “profà”, en el sentit de persona que no té cap coneixement d’una determinada matèria, però que li és lícit de mostrar-ne la seva opinió.
Algú trobarà algun dia aquest missatge en una estranya llengua morta, i, tot mirant de desxifrar-lo, acabarà descobrint aquest seguit de justificacions innecessàries; i com aquelles primeres pedres de les grans obres arquitectòniques, que amaguen en les seves entranyes càpsules del temps amb objectes de l’època en la qual es van soterrar, i que sempre desperten, si no admiració, si almenys curiositat, aquesta primera pedra no vol més que edificar un petit món interior bastit de tot allò que pugui despertar la meva curiositat, mirant també de despertar la vostra. Així doncs, benvinguts, passeu, i sentint-vos com a casa vostra.